Poques coses en la vida m'han fet riure tant com el Príncipe Gitano cantant "In the Ghetto", d'Elvis Presley.
El meu granet d'arena perquè passe a la posteritat:
http://www.youtube.com/watch?v=w-yxVdW8ik0
Per fi hem desplaçat les humitats al lloc que els hi correspon, a la mar, o si més no al clavegueram (sense abaixar la guàrdia, però, ens estan aguaitant), els òrgans que hi ha a banda i banda del meu cap ja no senten cotxes, converses alienes i motos (sí, ni tan sols la teva Ducati a les 7 del matí, tros de...) i la porta observa joiosa com cada setmana entren i surten visitants que airegen l'ambient i augmenten la població de pelusses local :).
No hi ha res com un diumenge de matí assolellat, de cara a les figueres de pala del territori Güell, amb la porta de bat a bat i gaudint dels pocs moments de silenci de la setmana. I que això es puga fer en ple mes de novembre, és un dels luxes més imprescindibles de la vida.
La desesperant visita d'ahir a Ikea sumarà punts de marca pròpia (qui diu pròpia, diu vulgar, per com a totes les cas es hi ha els mateixos mobles de la mateixa botiga) de la casa, ara només ens cal un tornavís.
L'absència d'extractor de fums impregnarà les parets dels aromes dels nostres plats, però tot seguit les cobrirem de llenços personalitzats que per ara només ens podem imaginar.
El fred arriba, el sol no escalfa tant, però no m'importa molt perquè, d'aquí unes cinc setmanes, estaré en ple juny, a Nadal, a Xile. Can't wait!
Oh, joiós dia de cansament acumulat, de benvingut matí precedit de nit sorollosa, d'esperada nit probablement tan escandalosa com l'anterior...
Res no sembla tenir importància, ni els crits de "gol" quan ja és fosc, ni les motos que sembla que siguin dins de l'habitació, ni la presència permanent de l'urbs a la consciència, ni la manca d'antena de la tele, ni la cita d'aquest cap de setmana amb draps, graneres, motxos, poals, productes de neteja per fer dissabte a fons.
Res, perquè l'únic que importa ara és que per fi comparteixo sostre (Sostres, 23) i parets amb el meu pelat, i perquè serem dos molt units els qui patirem penes i xalarem alegries jugant a les casetes.
On hi ha motivació no hi fa falta res més. La paraula d'aquest període és "res". I, a la vegada, "tot". O, si més no, "prou". De "suficient".
Si fóra el meu aniversari i tinguera que bufar uns quants (generosa) ciris, desitjaria conservar l'esperit motivat, optimista, inconscient, enamorat d'ara mateix.
Potser uns taps per les orelles a l'hora de dormir ajudaran. Per si l'alegria s'escapara per les orelles.
Esdeveniments I (ella, ella i el padrí polític i el padrí que esdevingué avi)
Publicat per Carol a 19:21
Faig feina de lloro, d'un lloro amb una miqueta-eta de dret a decidir amb quina salsa vol que el cuinen (recordant cert director de banca social que va vindre a exposar-nos els seus arguments il·lustrats); sóc una maquineta de fer línies, no necessàriament frases, que satisfacen no només el lector, sinó sobretot el client. Si tu vols un volígraf, un volígraf tindràs. Això és fer garrama. Hauríem de dedicar-nos a exprimir-nos els cervells i a demostrar fins on estem disposats a arribar en voltes al velòdrom del racó creatiu del cervell. Seríem talentosos o no i ens pagarien o no. Deixa'm posar els punts i les paraules on pense que van millor. Que no cree tant, diuen. Que m'arrape a l'original, ordenen.
Però el fet és que una s'acaba acostumant a tot i, igual que els peus s'acaben assemblant a potes de pingüí després de més de 10 anys de ballet, el cervell i la vista es comencen a sentir a gust amb el nou modus operandi a l'estil de Bender o de qualsevol altre robot vist des de dins (interfície negra i verda, dades que apareixen com escrites en ordinador i amb veu electrònica de fons), fins el punt de pensar que no té res de roín actuar com s'espera que actues, si amb això guanyes alguna alegria i, sobretot, sempre que quede viu l'esperit original per algun racó de les entranyes. L'esperit original que crec que tots somiem en poder desenvolupar tard o d'hora.
No hi ha tard ni d'hora. Dieu-li-ho si no als meus peus, que en breu tornaran a ser més aviat potes de pingüí enfundades en sabatilles de color carn pegant bots davant d'un espill. Sí, sí ,sí... Notes de piano chopínic i necessitat de massatges. A veure quant durarà.
És com aquell dia d'agost en el qual no tens res a fer, seus al sofà al costat d'una gran finestra fent força amb la voluntat perquè entre l'aire, amb només una peça de roba blava i groga que no cobreix ni les cames, ni els braços, ni els pits.
Fa tanta calor, fa tanta pau haver trobat un petit niu... Una cosa menys.
És un dia que fa immoral qualsevol "no ho faig perquè no tinc mai temps" anterior, la peresa queda ara al descobert i és tan òbvia que no poden haver-hi més excuses, avui toca fer alguna cosa interessant. Com ara escriure al blog. Com ara pintar un paper. Com ara escriure en privat. Com ara pintar la paret. Com ara escriure damunt d'un cos. Com ara pintar bigots a l'Hola. Com ara actuar.
Estiu a Barcelona, sense vacances, això és el que resumeix el títol d'avui :)
El consol és la gran finestra/paret que tinc a l'esquerra, des d'on veig arquitectura urbana des d'un novè pis i per on m'entren els raigs de sol la calor dels quals mor abans d'arribar a tocar-me la pell gràcies a l'aire condicionat. Això i el Josep (davant), Pep (davant-dreta), Myriam (darrere-dreta) i Montse (darrere). Traduccions i riures. I la sempre benvinguda pasta, per, tal com entre, lliurar-la a l'immobiliari aprofitat de torn en forma de fiança astronòmica. Visca la civilització.
Em pareix trist que juny només haja de tindre un article publicat, i aquesta és la meua motivació per escriure'n un altre.
Encara que crega que no tinc molt a dir. Encara que sàpiga que l'anterior no és cert.
Per moltes coses: aquesta setmana ha començat el curs (màster acabat, curro nou), ja començo a fer vida d'estiu (amb la incursió d'ahir per la tarda a una platgeta de Tossa de Mar, a la Costa Brava, en bona companyia, i amb posterior visita al poble; bonico, bonico), i vida en parella consolidada que intenta no sentir-se gran (matrimoni), o almenys així ho pensa un 50% de la parella. I para el carro, que aquest és un gran tema.
Jo jugo a ser una traductora menjadora de pinyes a la recerca de la tarifa digna, o almenys al meu cap.
La setmana que vé jugaré a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia una economia digna a canvi de complir les teues expectatives i la intenció de fer gran l'empresa com si fóra meua?", o, a falta d'això, a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia un contracte com autònoma i, ja que estem imaginant, et converties d'empresa de localització de software a estudi de doblatge i seguies contractant els meus serveis?".
També la setmana que vé, que és una setmana molt lúdica, jugaré a acollir el mascle que m'aprecia i a començar una relació quasi nova per nosaltres, una relació a curta distància. Molt curta :)
Jugarem a buscar una casa i a passar de xikillades. A donar la benvinguda a l'estiu des de l'estructura de carrers quadriculada, o des d'altres barris igualment contaminats. A atrevir-nos a fer el que les ganes ens suggerisquen.
A acabar aquest article per anar a dinar.
O estrès, o "pupisme". És a dir, ser un pupas fins i tot per dir que tens estrès, quan en realitat vius prou tranquil/la.
L'altre dia llegia sobre la popularitat creixent del ioga i altres pràctiques orientals d'autocontrol i relaxació com a remei contra l'estrès provocat pel ritme de vida de molts.
Encara que discrepe totalment de la velocitat que ens autoexigim per arribar a tot el que es veu que hem d'arribar, crec que hi ha molt d'"estrès psicològic". Dit d'una altra manera, volem estar estressats, i volem haver de fer ioga per "desestressar-nos". Quan en realitat n'hi ha prou amb tancar els ulls de tant en tant i fer unes respiracions profundes (pel nas). Això sí: jo mateixa, quan trobe una mica de temps lliure, m'apuntaré a ioga. Encara que em passe tot el dia fent teràpia antiestrès a l'oficina amb la tècnica mediterrània "fotre cap pal a l'aigua" i no necessite realment exercicis per pal·liar els estralls de la vida moderna. Però això és perquè el ioga i companyia no són només per desetressar-se. A vore, a vore... llavors... quin sentit té aquest post? Cap.
Hauria de decidir-me per una teràpia posa-piles, això sí que tindria coherència... Però d'això no n'hi ha a Orient... Hi ha alguna cultura que siga vaga per naturalesa? Perquè jo, amb els orientals, no tinc molt a vore, i si no, només cal llegir notícies com aquesta:
Un japonés encuentra a una mujer viviendo en su armario
¿Per què les coses que menys m'agrada fer són les que em fan sentir millor un cop enllestides?
Publicat per Carol a 12:19Trucar al client morós de sempre.
Acabar un treball que no gosava emprendre per la muntanya que em veia.
Sortir a trobar-me amb un munt de gent que no estic segura de voler veure, o per anar a un lloc que no crec que m'aporte moltes coses.
I segona pregunta: Per què quan crec que alguna cosa/algú no pot aportar-me coses interessants, al final el temps i l'experiència em lleven la raó?
Les lliçons de la vida per eliminar totalment aquests maleïts prejudicis tan incrustats a la massa encefàlica...
Em sento una mica exigent (intolerant) per sentir que una hauria de poder gestionar/decidir els participants de la seua vida social.
Ja no en contexts de poca durada, com un viatge en tren, un hola-adéu pel carrer o a un pub, a la feina, al pis, sinó en contexts familiars, en el sentit de familiaritat, d'aproximació, de "tan amics, que som com germans".
El motiu és que aquests personatges que el meu estómac encara no tolera poden fer d'unes hores potencialment genials, pel sucre que flueix per l'aire amb la textura de la mel, unes estones vulgarment previsibles i exemptes de màgia, semi-màgia, o qualsevol substància necessària per carregar el dipòsit de les endorfines.
Tanmateix, sóc conscient que amb aquestes línes estic fent apologia de l'egoisme. No l'egoisme natural i necessari en petites dosis, sinó l'egoisme barat i improductiu.
El meu consol i justificació, el títol.
Serà necessària l'existència de les persones que donen vida als nostres sentiments negatius envers altres, envers nosaltres.
Després d'uns mesos de rutina ja massa apresa de TM, ai, no, d'M, canviem l'aigua a la peixera de nou i donem la benvinguda al nou company d'aquari: el pepino de mar.
Simpàtica la vida. En aquest moment, tenim les necessitats resoltes. Clar que no estaria malament anar una mica més enllà en l'acompliment dels desitjos, però una es conforma amb el mínim regal i, a més, a una li agrada viure al ritme de les flors. Perquè la perea no és compatible amb l'ambició.
Benvingut, Sr. Motivació, t'espero amb els sentits oberts. Adéu, telèfon i Skype.
Nadal a Xile! Bacán!
Aquest maleït mal de panxa, aquesta fam carpàntica, aquesta son que no em deixa dormir...
Unes hores de lamentacions internes, de susceptibilitat externa i de ganes d'esborrar aquest dia del calendari i els crits i somriures aliens.
Tanmateix, la norma mensual mai no m'havia afectat com avui. En cap d'aquests dies de cada 34 havia tingut tantes ganes de plorar com avui, ni de posar-me a pegar crits als que no respecten el meu descans com avui.
Em faig una mica de por, sí.
Hauríem d'afegir un element més a la llista de les úniques persones que sempre diuen la veritat, que fins ara eren els xiquets i els borratxos. Les terceres serien les dones regloses.
Res no és el que hauria de ser. Concretament, res no és el que es diu que és. I les persones que cerquen la veritat haurien d'acceptar l'ambigüitat a la qual estem exposats (és així?). Perquè els JJ.OO. no són els JJ.OO. Etc., etc., etc.
El primer i els etcèteres només són eines al servei de l'activitat econòmica.
Però, per favor, que no s'acaben mai els romàntics que, simbòlicament, lluiten en contra de les evidències, encara que només siga per atraure l'atenció dels mitjans de comunicació. Només faltaria que eixos quatre felins no pogueren sortir de casa a fer una crida al sentit crític i a la justícia, i a quedar, davant de la massa, com descerebrats.
"We can believe in change". Però si surts elegit, Obama, no deixaràs de ser el President of the USA.
... van dir A. i S. un bon dia d'ara deu fer un mes. Jo crec que no es van parar a pensar en el que els esperava. O potser sí i van decidir posar-se la manta el coll i van agafar el cabasset per anar al Postiguet.
Per això els desitjo un bon inici i transcurs d'aquest moment d'inflexió, que segur que tindrà final feliç, i si no té final, millor que millor.
Ara, a comprar llana per fer peücs, a aprendre's tots els tipus de bolquers i preparats en pots de vidre i a pintar l'habitació de rosa o blau.
Encara tenen les tisores a la mà, són els primers a tallar la cinta d'inauguració, who's next?
A la província de Castelló, 164 persones han votat a FE de las JONS, quatre de les quals a Benicarló.
Tan poques?
Què? Ah, que anava a escriure un petit article... Val, val, és que, saps què? De vegades se m'obliden les coses uns segons després de pensar-les...
Què mires? Qui ets? Ah, sóc jo, ha, ha, quin cap...
A qui vaig votar? Què va passar? No, dona, aquesta és broma, la derrota dels "roïns" no s'oblida fàcilment.
El temps passa massa ràpid, no dóna temps a assimilar les coses... D'aquí quatre dies, ja tindré a Cachai per aquí, estarem a la platja en biquini en ple desembre i jo tindré temps per fer el que decidisca fer. Això últim ja és més utòpic, però és bo seguir somniant. De tota manera, és menys utòpic que trobar una casa a un preu que no sagne els òrgans, o que deixe de guanyar la dreta mafiosa a la rechió valenciana. I no tan rechió. A la zona nord, tan prop de l'Ebre con està, els donyets també fan maleses a les urnes, pintant les paperetes roges de color blau.
Però el més utòpic de tot, el que fa riure fins i tot als planetes amb possibilitat d'alinear-se, és que en algun moment deixe de tindre son i d'adormir-me "por los rincones", és a dir, "by the corners".
Dono públicament la benvinguda virtual a Núria, i física a Ewelinka i Dorotka, que m'arriben aquest cap de setmana.
Sí...
...motivar-se
...echar unas risas
...sentir que no passa el temps
(és a dir, que no acabes de crèixer mai)
...i les sessions de fotos al mig del camp!!
sense vergonya
o amb molt poca
he fet una fletxa!
Moooooooooooola
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
