Recés

It's all so quiet... shhhh... shhhh...
Que per què no m'he agafat vacances, em diuen. Vacances és el que tinc ara: ni caps directes, ni l'obligació de treballar si no en tinc ganes... Des de Cuba no seria conscient de la sort que tinc. En lloc d'això, estaria pensant per on començar, en l'organització de les carpetes al disc dur, en el material que em faria falta, en les subvencions que hauria d'estar demanant... Ni la Patagònia ni Jordània, prefereixo vindre de 9 a 17 al despatx, on el sol de tardor entra en abundància des de les 9 fins a les 12. És genial ser encara conscient del que he deixat enrere i d'apreciar les diferències, sobretot perquè la balança es decanta cap a la situació d'ara, m'encanta! A banda de tindre un súper company de despatx, que igual està que no està, amb la qual cosa no has d'aguantar ningú si tens ganes d'estar sola.
L'únic però és el pla fallit de segrestar el perrito i portar-me'l a la bossa.
Tinc tot un repte per davant que és atractiu d'emprendre. Potser en algun moment me'n canse. Però com que eixes coses no es poden preveure, gaudim el moment. Torno al carpe diem. A l'essència. A recordar la nena feliç i despreocupada. Gràcies vida per portar-me per i fins ací.