It's all so quiet... shhhh... shhhh...
Que per què no m'he agafat vacances, em diuen. Vacances és el que tinc ara: ni caps directes, ni l'obligació de treballar si no en tinc ganes... Des de Cuba no seria conscient de la sort que tinc. En lloc d'això, estaria pensant per on començar, en l'organització de les carpetes al disc dur, en el material que em faria falta, en les subvencions que hauria d'estar demanant... Ni la Patagònia ni Jordània, prefereixo vindre de 9 a 17 al despatx, on el sol de tardor entra en abundància des de les 9 fins a les 12. És genial ser encara conscient del que he deixat enrere i d'apreciar les diferències, sobretot perquè la balança es decanta cap a la situació d'ara, m'encanta! A banda de tindre un súper company de despatx, que igual està que no està, amb la qual cosa no has d'aguantar ningú si tens ganes d'estar sola.
L'únic però és el pla fallit de segrestar el perrito i portar-me'l a la bossa.
Tinc tot un repte per davant que és atractiu d'emprendre. Potser en algun moment me'n canse. Però com que eixes coses no es poden preveure, gaudim el moment. Torno al carpe diem. A l'essència. A recordar la nena feliç i despreocupada. Gràcies vida per portar-me per i fins ací.
He arribat a la conclusió que una persona pertany a una tribu urbana/musical i, sabent-ho o no, s'aproxima a la maduresa. O, si més no, al compromís. També és cert que potser alguns ho facen simplement per pressió social, com qui comença a fumar i li acaba agafant el gust.
Les persones de la meua generació que he tingut més a prop sempre han estat musicalment molt definides (parlo de tres persones) i, mirant fets passats i presents, m'adono que aquestes tres persones no han tingut mai cap problema per assumir un compromís. O per triar un camí. O per buscar responsabilitat. Crec que una persona ha de buscar aquest tipus de persones, sobretot a l'hora de tindre parella.
Si bé crec que un no s'ha de casar mai amb res i ser susceptible al canvi, crec que al fons de la flexibilitat hi ha d'haver una base sòlida sobre la pròpia identitat.
—Una altra vegada Anthrax? —li dic a Pablo mentre fa pesos. —Posa AC/DC, perfa.
Mai vaig xafar el metal. El doble bombo em fa un pírcing a l'estómac. Cal anar tan ràpid? Jo dec tindre el metal dins, dec tindre plom a la sang, perquè ja sóc prou nerviosa i el metal m'accelera una cosa de no dir. Per a mi, per qüestions de salut, on es pose un "You shook me all night long", que es lleven el power riff i els acords en cinquena, Pablo, Ayo i Marcos (l'antic) (mooolt antic) (he, he).
1. BOÇAR v. tr.
|| 1. Vomitar (Calasseit, Tortosa, Maestrat, Castelló, Val., Alcoi, Elx); cast. vomitar, arrojar. Ara les pagareu totes juntes i bossareu lo forment que li heu robat a Mestre Domingo, J. Pascual Tirado (BSCC, vii, 327).
|| 2. Donar, amollar diners o altra cosa que sap greu donar (Val.); cast. aflojar. A qui li va fer bossar, com dot per a la seua filla, la barraca de Patos, Pascual Tirado (Alm. Val. 1928, 31).
|| 3. Revelar, dir allò que caldria callar (Val.).
Fon.: bosá (Calasseit, Tortosa, Maestr.); bosáɾ (Cast., Val., Al.).
Recuperem el verb bossar/boçar, que potar mos l'està matant! Més val aquesta contribució a la llengua que no cap!
Needing a Facebook detox therapy...
Always needing more and more and more and amore.
Behaving badly with her nails.
Hating a spot in her chin.
Gonna be free, she hopes.
Needing the beginning of spring.
The end of winter.
A terrace under the sun.
Someone to assure Pablito will never disappear while I'm here.
A party among friends every weekend.
A journey to Cuba in an immediate future.
A journey to anywhere right now.
A journey to anywhere not right now, but when temperature gets higher.
A journey to Chile in spring and summer (not now!).
So finally, thanks to this improvised list, what I think I definitely need is a journey. Thanks, words!
Amb diferència: les taronges ja estan dolces a més no poder, es percep i s'aprecia (amb amor) un sol cada dia més càlid i més present i un dia que ídem a ídem guanya minuts... No és l'estiu, no. La millor època de l'any és la fi de l'hivern, quan encara no és primavera però ja se sent l'agitació a la sang.
Gaudim de les carícies del sol. Afirmo i ordeno.
ENXISAR v. tr.
Encisar (Tortosa, Falset, val.); cast. hechizar. Renova'l gloriós càntich que va engisar [sic] la terra, Llorente Versos, i, 53.
Fon.: eɲʧizá (Falset); aɲʧizá (Tortosa); enʧisáɾ (València).
Etim.: pres del cast. hechizar.
M'encanta aquesta expressió: m'enxisa. O siga: "m'anxise". Quina gran notícia trobar-ho al diccionari (Alcover-Moll). Una que és friqui i no té feina.
PD: I encara n'afegiré una altra:
2. MO
forma dialectal, reducció de mos, pronom personal de primera persona plural, quan va seguit de verb o partícula començada amb consonant (Tortosa, val., mall.). «Mo n'anirem demà». «Mo l'ha donada». «Catalina, abaixa, | que ja mo n'anem; | si no abaixes prompte, | te deixarem» (cançó pop. Val.). Agon mo'n irem que la gent no'ns senta?, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 275).
Grande, l'Alcover-Moll!
Tota jo sóc emoció, i la sensació de fred d'aquesta habitació no ajuda a fer desaparèixer la pell de gallina que em cobreix sense demanar permís per diversos motius.
Des que em vaig separar de la personeta en qüestió em vessen llàgrimes amb més facilitat, per això la seua arribada és una bona notícia perquè m'ajudarà a, entre altres coses, retrobar l'equilibri.
El molt pelat semibarbut és el meu guerrer de la llum, la fe personificada, el meu amor perenne.
M'alimento de l'energia proporcionada per les seues abraçades subnòrdiques, subbinòrdiques concretament, sota dos mantes per a poder sentir-nos amb el pit descobert sense fred. No hi ha res millor que els brasers humans. No és cert. No hi ha res millor que els brasers humans que emanen gasolina per l'esperit, fum d'incens relaxant, llum tènue acollidora.
Mi manchi, my Chilean-Italian guy.
I tantes històries que encara hem d'escriure. I tantes ganes concentrades en un únic punt, en aquell on convergeixen la teua línia i la meua. Vull convergir amb tu forever and ever. C cool.
Sé que no puc prescindir dels "¿cachay?", "sí po", "entrete", "fome", "hágalo nomás"...
Estic atrapada! :-o
Només n'hi ha una d'educada.
El problema més gran, per a mi, és que en lloc de dir: "No mos fareu catalans!", diuen: "¡Polacos de mierda!". Si almenys hi haguera algun interès per utilitzar més el valencià o dignificar-lo... En fi, la història de sempre.
Els té ben posats la reportera, eh? És com tirar-se untat de sang a una piscina de taurons.
Mare meua.
http://es.youtube.com/watch?v=9lqqayOn6W8
"Soy, primero, española, después, valenciana",
però el que és sobretot, senyora, és una malcrià, d'anar cridant així a la gent que se li apropa educadament. Desde luego...
Gràcies, Josep, per fer que em quede aquest mal sabor de boca i aquesta revolució de budells a l'estómac.
Hi havia una vegada una xiqueta que vivia a un baix del carrer Sostres, que tenia mal a les cervicals i que en el moment d'escriure aquest article sentia olor de tabac al seu voltant.
El pijama Morning Light de ratlles de colorins que tants sons li regalava, apenes li cobria ara prou com per no tenir una tensió constant per tots els músculs i tremolor als peus.
Beneït insomni, que deixes la teua víctima oberta de bat a bat per forçar-la a, finalment, escriure algunes lletres al seu quadern electrònic. Seu i dels que, silenciosament, el visiten.
El cap no para de funcionar. Ja pots posar-lo damunt d'un gran matalàs, al costat d'una gran companyia que dorm (avui, femenina), que ell s'alça rebel contra les forces de la física i desafia el bon estat de salut de la seua ama.
Dorm, fillet, dorm. Entra en silenci, tanca la porta, lleva't les ulleres, posa't dins del llit sense despertar a la convidada, tanca els ulls, respira tranquil·la, relaxa els músculs. Si és molt fàcil. Vaig a intentar-ho per vore què passa.
Ai, l'enyor. Cara a cara tot passa millor.
