He arribat a la conclusió que una persona pertany a una tribu urbana/musical i, sabent-ho o no, s'aproxima a la maduresa. O, si més no, al compromís. També és cert que potser alguns ho facen simplement per pressió social, com qui comença a fumar i li acaba agafant el gust.
Les persones de la meua generació que he tingut més a prop sempre han estat musicalment molt definides (parlo de tres persones) i, mirant fets passats i presents, m'adono que aquestes tres persones no han tingut mai cap problema per assumir un compromís. O per triar un camí. O per buscar responsabilitat. Crec que una persona ha de buscar aquest tipus de persones, sobretot a l'hora de tindre parella.
Si bé crec que un no s'ha de casar mai amb res i ser susceptible al canvi, crec que al fons de la flexibilitat hi ha d'haver una base sòlida sobre la pròpia identitat.
—Una altra vegada Anthrax? —li dic a Pablo mentre fa pesos. —Posa AC/DC, perfa.
Mai vaig xafar el metal. El doble bombo em fa un pírcing a l'estómac. Cal anar tan ràpid? Jo dec tindre el metal dins, dec tindre plom a la sang, perquè ja sóc prou nerviosa i el metal m'accelera una cosa de no dir. Per a mi, per qüestions de salut, on es pose un "You shook me all night long", que es lleven el power riff i els acords en cinquena, Pablo, Ayo i Marcos (l'antic) (mooolt antic) (he, he).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada