No ha estat premeditat, però l'article número 100 del meu abandonat ciberdiari personal coincideix amb l'obertura d'una nova etapa (per què sempre a setembre?). La meua vida encara es grava en VHS i, com que sempre m'ha fet pena esborrar (mai perdonaré a mon pare i mon germà per gravar un partit de futbol damunt de la meua venerada 'Dirty Dancing'), ja tinc una col·lecció de cintes, una per any (escolar), apilades cronològicament, amb noms de diferents països a les etiquetes. Sempre va bé guardar-les per casos com el meu, de desmemòria senil precoc.
El que té d'especial la cinta que ficaré la setmana que vé dins de la càmera és que per fi es torna a fer rodar ben prop de casa. Casa? A on està això? A vore si resulta que al final 'casa' acabarà sent allò del que un es pega la vida fugint, o una cosa abstracta que no acaba mai d'existir...
En eixe cas, diguem que el que voré per l'objectiu serà un paisatge familiar, amb sons familiars i... molt esperats!!
També, en aquest cas, la meua novela personal comenca a agafar forma, a (pre)veure episodis amb prismàtics del que podria ser una continuació satisfaent del meu camí. I no només meu. Això és el millor d'aquesta nova cinta. Coprotagonitzada per mi... i un altre.
