Rius de tinta i venes d'aigua...
Mans de gel i cor de nata...
És tan fàcil ser...
Tan fàcil com fer calça...
Today I woke up for a while from a delicious dream, and reality showed me again that life has lots of different stimulus to offer to us. This time it was a kind of stimulus which told me: "but what did u think?". Yep, as I wrote once, the bus won't wait for us, and sometimes we have to know when and how to stop looking at the flowers and at the birds. Well, I have to disagree with myself at this point, since I must do what makes me happy, that is looking at the flowers and at the birds, but being aware that there are lots and lots of other things beyond that. Like the mud embracing the flowers, like the little ants carrying grass, like lots of other beings who have a life as well and who might be looking at the flowers too, or maybe not.
After I pulled the knife out of my heart, I felt happy for him :) After all, he wasn't for me
Este año, los niños de la Lotería de Navidad prometen sorprender con una nueva imagen
Comercializan la muñeca "Leonor"
Una fábrica alicantina comercializa una muñeca cuyo parecido a la Infanta, hija de los Príncipes de Asturias, es, según su propietario, "asombroso" y "circunstancial". "Estábamos preparando el nuevo catálogo y decidimos elaborar diversos modelos de muñecas. Cuando una de ellas salió de modelaje, alguien dijo: Se parece a Leonor, la hija de los Príncipes". Aunque el "padre" de la muñeca Leonor sostuvo que el hecho es "ocasional" y "circunstancial", precisó que "era tal el parecido, que decidimos mejorarlo".
Para ello, los diseñadores y modelistas dieron mayor volumen a los labios, colocaron pequeñas pestañas y mediante aerografía resaltaron "las arruguitas de la cara".
Un cardenal no descarta formar un equipo de fútbol del Vaticano
Y es posible que tengas que interrumpirme cada cinco minutos?
Y es posible que pueda comprometerme a actualizar el blog cada día?
Y es posible que pueda mantenerme a flote más de dos dias seguidos?
Y es posible que llegue a tiempo a mi cita con la loca de las plumas y la morenassa para ir al supermercado más cutre de la historia?
Questo invento del blog mi confonde. Perche non e un diario personale. E un giornale per tutti quelli che ti vogliono leggere. Ma vabbeh, e vero che non c'e concorrenza per l'"audienza" (o si?) (infatti, uno sempre guarda i commenti che ci sono dal suo blog e li paragona con quelli degli altri, vero?) (o sono io?) (Giovanni Rana?) (che cazzo sto scrivendo?) (ma che ne so, e chi se ne frega) (tanto, quello che voglio fare e scrivere quattro cazzate in italiano, una delle lingue piu belle che esistono, e che sto dimenticando).
Allora, come dicevo prima, l'idea del blog mi confonde, perche siccome io non ho un diario personale, tutto quello che mi accade e di cui ho voglia di parlare, lo vorrei scrivere qui. Ma non so se vi capita, che a volte sono 'intimidata' dall'idea che i miei conosciuti possano leggere le mie cose intime... Che stronzata!! Ho preso una decisione: imparero l'esperanto.
La que faltaba pa'l cuadro:
http://kezhekone.blogspot.com/
Dos persones, almenys, diferents fan la meua vida. Això no vol dir que hi haja dos persones que em copien, sinó que de vegades reconec diferents (oposats) pensaments, opinions; actituds, maneres d’expressar-me, etc. que em fan mirar de reüll i sospitar. O, més ajustadament, m’inquieten. És una mostra més del típic descontrol d’un/a mateix/a, una cosa natural que només preocupa als hipersensibles, entre els quals m’incloc.
Les dos persones principals dins de mi són una que actua al ritme que parla i una altra que ho fa al ritme que escriu. I desgraciadament no puc triar i dir que prefereixo ser jo quan tinc temps de fer un esborrany de les meues accions, paraules, etc. Perquè no du a cap lloc, la idea de vida canvia totalment, en la vida no és normal que se’t donen oportunitats, és la jungla i sempre ho serà, i així ha de ser.
El que és cert és que, tot i que la vida em faça anar a un ritme que no m’agrada, massa ràpid, sempre trobo un racó per pegar-li voltes com a una sopa als meus pensaments.
El tren passa, s'atura, pero no espera a ningú. Espabil!
Espíritu navideño, relájate, tron, que cada año vienes más pronto. Está como los falleros d'Els Cremats, tachando religiosamente del calendario cada día que pasa para que llegue otra vez el momento de ponerse la bufanda/el pañuelo lila. Y hala, a pensar otra vez en regalitos. Y nos mola ir de compras, pero no nos gusta la sensación borreguil que tenemos año tras año. Incoherencias del ser en sociedad (injustificables). Y esta vez ir de compras no es sólo "pasear, echar vistazos, tocar, remover...", como cuando voy a Casa, no no no... Ahora es cuando pienso: "El año que viene voy a empezar a currarme cositas artesanales un poco antes de Navidad". Ja, ja, como cuando era todavía estudiante (snif) y pensaba: "Para la próxima evaluación empiezo a organizarme desde el primer día para estudiar un poco al volver del instituto"... Pobre Joan, sus consejos paterno-profesionales caídos en saco roto... y jamás recogidos.
Lo bueno de estar siempre en el extranjero es que es fácil contentar a la familia con algo típico del lugar. Ahora me debato entre "hierbas de Provenza" o "jabón de Marsella". Poco glamour, sí, pero es lo que hay. El año pasado fue más difícil: qué se puede comprar de típico en Irlanda? Guinness? Un leprechaun de peluche? Una camiseta de "Kiss me, I'm Irish"? Y todavía me acuerdo de cuando volví de Italia flipada con un nuevo condimento que nadie podía conocer, cargada de botellas de vinagre balsámico de Módena, cuando todavía no estaba de moda en España.
Pero bueno, seguramente acabaré dando una vuelta por Benicarló el 24 de diciembre, el día en que todas las tiendas multiplican por n sus ventas, y le pillaré, a mi madre... Ja, ja, no caerá esa breva, mamá, que seguro que me estás leyendo. Sorpresa sorpresa...
Lo que decía, espíritu navideño en forma de fabricantes de juguetes, tranki tronki.
One can think it is a consequence of global boredom that people create different and innovative ways of showing affection, but I think it is more about a lack of love of any kind plus a will to make people happy. Just what my life is about in this precise moment. That’s why I’m going to look for the words for “FREE HUGS” in my French dictionary, I am going to write them on a sign and then I will hold them up high in a busy spot in Avignon. Sure I will be ashamed at first and it will be difficult to stand people’s surprised looks, or mockeries, but I’m imagining it and it has to be like a happy excess of alcohol in one’s blood, a shoot of adrenaline, like the end of a flamenco choreography: taca taca taca – taca taca taca – tacapum pa – tracatun ta – tracatatatatatata- tracatata PAM PAM!!! And after “PAM PAM!!!” one can’t avoid having a great smile on the face, and even having the need to say something loud and feeling very high for a moment. Great feelings, even if short.
Having the chance to share big small things and dancing something that make the inner thoughts shake, my new medecine. It’s a pity that, like all drugs, one can’t find the way to stay always high even when the “toxic” effect has passed. C’est la vie... Mais bien sur on peut toujours essayer.
Having the chance to share big small things and dancing something that make the inner thoughts shake, my new medecine. It’s a pity that, like all drugs, one can’t find the way to stay always high even when the “toxic” effect has passed. C’est la vie... Mais bien sur on peut toujours essayer.
Hete ahi a la faraona de Avignon con sus palmeros de honor
-Ta gueule Valentin, regarde la camera.
- Oh, qu'est-ce que tu veux, Cagol, encore une fois??
Ja, ja, estamos tontos!!
Ah, l'amour...
I eixe xiquet tan guapet?
Bonus pic
Comorl? Jo que se, pero a que m'han entes tots? L'avantatge-inconvenient d'aprendre llengues romaniques: tan properes com per xapurrejar-ne una altra i fer-te entendre, i tan temptador de comunicar-te en una pseudo-llengua creada per tu mateix/a eliminant aixi la necessitat de millorar-ne la qualitat (teoria missiocumplidaaquemheuentes?).
Il pleut il pleut il pleut il pleut il pleut il pleut il pleut il pleut... Trona, trona, trona, trona, trona... Estem perduts.
Un temps radical per uns dies radicals.
Dema, a la foto. J'espere que le soleil viendra aussi.
Pero, pero, pero Jose Luis, que haces tu aqui?
In London Stansted's store room there are my travel size shampoo, my gel, my body milk and my deodorant, all of them almost full, almost new (more than 10 euros). Next to them, there are bottles of eau de cologne, tooth paste and all kind of liquids or cosmetics belonging to other astonished passengers. I wonder what they do with all that afterwards. I guess they do not sell it, but maybe Stansted's staff just wrap it and give my cosmetic set as Boot's Christmas present. -"May I know why I cannot carry those with me into the plane?" "- I can't tell you exactly why, ask the security staff." Security stuff. That's how the shop where they would sell all my things could be called.
That answer is not a valid one at 4 am, after having spent a wonderful 4-hours period on the airport's floor (with a hundred people more - somehow reconforting).
The rest of cosmetics that I was allowed to keep (they were smaller than 250 cl or so) had to be put in a stupid plastic bag, which I just could get queueing again at the check-in point. No, I need an explanation for all this obsessive procedure.
And then took my shoes off. And then, when I thought that they would want us to go into a little room where a woman would shave our legs (it would have been as puzzling as the thing with the shampoos), I was happy to see that finally I was free to go to my gate and start my sleep where I left it.
This morning I had again the feeling of wanting to move into the woods, where there are no terrorists, no alleged terrorists and no absurd security measures that remind me of the Bush world in which we live.
But changing topic and tone, London was cool, a great city when you can visit it once or twice a year. Intense days with lots of people I loved to meet. Ah, and no pictures at all :(
Typical Stansted's landscape at night. Any night
Aixo era un home baixet, literat, amb el pel blanc i un cigarret a la boca...
Publicat per Carol a 19:19Es el prototip de frances cinquanto que em ve al cap. De fet el conec. Es l'habitant d'un pais respectat, autoestimat i ben aprofitat. Un pais que, a pesar de tindre un teclat d'ordinador incomodissim, dona gust visitar. Si be es prou cert el que se sol dir dels Pirineus cap avall: que la pena es que hi visquen francesos. Una raça (generalitzant pero sense dir cap mentida) que te l'orgull mes amunt de les celles, un orgull que es materialitza en energia i en ganes de fer les coses be (savoir faire...). Els irreductibles gals ho son, sobretot, per pesats; perque saben que poden aconseguir el que es proposen, i perque sempre estan disposats a repetir als quatre vents con son de valuosos i les raons per les que lluiten, que sempre en tenen moltes.
Amb la cuisine française i el TGV per bandera, no poden dissimular el pit inflat quan em diuen que la paella no es mes que una fritanga oliosa, la truita de patata una simple omelette amb patates fregides, i que el servei de trens espanyols es deficient a mes no poder. Asterix contra Mortadelo y Filemon. Els guerrers que sempre surten victoriosos contra un parell de "torpes" entranyables. I es cert, els espanyols, o els europeus que estem prop d'Africa, tenim l'etiqueta d'"entranyables". A França una se sent africana o un poc mes a l'est d'Europa.
Pero jo, com Luis de la Carrasca, mentre em diguen amb el nas alçat que l'oli de Provença li pega mil patades a l'espanyol, jo els pegare un calbotet per fer-los baixar els ulls. La modestia es una qualitat quasi extingida.
Anoche di palmas y retorci las caderas al compas de un cajon flamenco. Una experiencia de la que formo parte y que es mi familia en Avignon.
Ce soir, avec Célia et David. Niquel :)
Com descriure tot el que em vas donar ahir per la tarda, Lluís... Tants anys que han passat i el cor se't conserva rebel, sincer, il·lusionat... Ens vas donar una lliçó a tots els que podríem ser fills teus. Del que realment és ser humà, i del que hauria de ser l'objectiu principal de totes les persones.
El que en principi, pensant des de l'ignorància i el pessimisme, es podia presentar com un recital soporífer de cantautor "cinquantó", es va convertir en una bofetada a tots i totes, polítics i polítiques, però també gent d'a peu.
Fa falta més gent així.
Es podria discutir si una persona amb els seus (suposo) ingressos sucosos, pot donar-nos lliçons de modèstia i d' "el més important en la vida no són els diners, ni competir amb la resta, ni la imatge social,... Sinó ser una bona persona i creure en un mateix i convertir les idees pròpies en realitat". Però la veritat és que ell sí que ho sembla, tot això. I fer diners per una causa noble no és tan menyspreable com, no sé, el que fan Julián Muñoz i els seus.
Amb el seu (de vegades tan excessiu que ruboritzava) romanticisme ens va fer adonar-nos d'un dels motors del món, l'amor, totalment a l'ombra dels bitllets.
El concert a Vinaròs d'ahir per la tarda, més el retrobament amb Laura, més la trucada de Ziuta, el millor comiat abans d'agafar l'autobús cap a la meua propera aventura.
Pay attention at the right side of this blog and play with my new pet, Ronaldo (named by my father) (not after). You can even give him bananas! (press "more" button).
One week passes really fast, and in a short period of eight days I will be trying to feel at home in a country that I just know by its (let's say) "particular" people. All the times I've been in France I was on holidays for a short period, so I can't really say I've been there.
In this moment I wouldn't say I feel like going anywhere, that's why I force myself and try to smile while I pack my suitcase.
In fact, I don't have any reason not to smile: beautiful town (search a picture in Google, I can't attach any :( ), great weather, nice people (I hope)... All these things in an atmosphere I've always felt some sympathy for: flamenco culture.
It can happen whatever one wants to happen. I will bring good vibes, as I always do (at least in the beginning). That's why I like changes so much, because after some time you feel you have done everything you had to offer (big lie). And so, changing the scenario always gives you the pleasure of being able to show the best you can give.
Anna and Carlos, another couple that fell in the human inercy of linking their futures until death decides it's enough.
I will be waiting until my Garfield gives me a sign. I still have eight days. Miss u, amorek.
Gus susgu gusus sug sususg gussug sugg gussus suggu guggug gussu sugu uugus gussug suguuug gussu suguus guuusgu ugsug sugusggu suguugs ugusugus ugusus sugussg uggsug sguuus gusssu sugusgusgu sguugs usgsggs usugss gsuggsu sugussssu suggusss uugsu gusuus gussu usguggsu ugssgus ugsss gsssus suuugss ugususssu sguusgs gsssu gusgu gusus suggsu sguss sugssgu ugssg gussgu sguus guusu gusssusg gussgus sugssu ugus uggsu.
És l'únic que puc dir per no caure en el dramatisme. Després del còctel que m'he pres aquest matí (ingredients: núvols, vergonyosament deficient servei d'autobusos Vinaròs-Benicarló-Peníscola, imbecilitat de la típica clienta del Picarol amb les seues preguntes sempre tan oportunes dites a crits (senyora, no cal que cride tant), absència del meu germà en cos present, avorriment màxim, medicament antiepilèpsia que provoca somnolència, indecisió en els plans de futur laborals i sentimentals, colorants i conservants), el que necessitaria de veritat és anar-me'n a Madrid ara mateix en lloc d'aquesta nit. Sé que el Birra m'esperarà amb un sugus.
I, com que hem quedat que no ens hem de lamentar, vaig a buscar el sugus. Sempre n'hi ha un, però cal trobar-lo. Últimament sol estar molt amagat.
Avignon? Galway? No ho sé, però que siga ja.
No és que m'agrade viure com una fugitiva, però certament el nomadisme s'ajusta molt més a la meua forma de pensar i de viure que el "nidisme" (necessitat de trobar un niu on establir-te fins que la mort et convertisca en pols, i a poder ser abans que se't passe l'arròs. En el meu cas, sóc jo la que passa de l'arròs, aquest cereal no pot regir la meua vida, és més bé un cereal social que la gent necessita per establir un punt de referència i utilitzar-lo per fer comparacions d'ells mateixos amb la resta.)
Si em busqueu, estaré seguint al sugus. A vore si algun dia l'atrapo.
NOTA: En aquest post la foto seria un sugus, de qualsevol color de la gamma del roig, en primer pla. A mig pelar.
Què és un post sense foto?? Com voleu que actualitze si no puc ni carregar fotos? Espero que només siga en estos aparells vells des dels q escric ara, aquí no em dóna l'opció.
En fins.
... when I look back at my previous posts, and imagine myself writing them in Derry's library.
Here it feels like a totally different world from there, I think of those days (months) as if it was a dream, far from the real world.
And, if I have to choose, I pick that world.
With the people I chose and the good and bad moments I feel responsible for.
In total freedom, without having to give any explanation to anyone.
Where I´m the total master of my life.
But still, I love the sun, the food and the lifestyle here better than the one there.
So my conclusion is that I should make a new town on this area, with very special inhabitants. All the ones I´d like to bring from different places, the best people I´ve found during my life: Derry, Polska, Cádiz, Italia, Benicarló, Castelló, Valladolid, Gijón and some more that I´m sure I´m forgetting.
I miss you, my people. See you in our fiction town.
Si, estar a dos dies de marxar definitivament d'aqui, sucks una mica.
Haver de posar tot en maletes, fins i tot les coses que no caben, tambe.
Haver de netejar la casa i deixar-la com si no l'haguera utilitzada ningu, mes encara.
Pero be, almenys avui fa bon temps.
Sol, espera'm que vaig cap alla!
Mi consejo de hoy es... no hableis NUNCA de religion con un/a polaco/a!!!!
Anoche fue mi ultima vez, me lo he prometido a mi misma, despues de ya varios (demasiados) cabezazos contra la pared.
No puido mas. Me rindo. Es agotador. Su amor por el Papa es infinito, y nuestras conversaciones, que siempre acaban siendo discusiones, tambien.
Pero, por otro lado, es una prueba que hay que pasar, y eso siempre es interesante. Y, como dijo alguien anoche, soy alergica a la religion. Esa acaba siendo siempre la conclusion. Y no es cierta. Y lloro por eso.
Pero la (mini) barbacoa fue genial, thanks all my people for your presence last night. The T-shirt is great. So unexpected.
Ah, hoy es el Dia del Orgullo Gay en Belfast. Que, por cierto, el Papa esta en contra de este colectivo. Vaaale, vaale, no echo mas lena al fuego. Ja n'hi ha prou.
Massa tard, potser? Pareix que si. Ara voldria trobar una d'eixes frases celebres que diuen alguna cosa trascendental sobre deixar un cami per agafar-ne un altre, o sobre camins que han anat paral.lels durant un temps i ara inevitablement han de divergir... I damunt ahir l'ultim que vaig fer va ser vore "Diarios de motocicleta", anda que... Cenkiu bardzo, Rakel.
D'aci una setmana volo cap a la calor, com els pardals, i no se si es que avui es avui i dema se m'haura passat, pero tinc una tristesa dins que brilla amb molta intensitat.
Pero be, ara d'aci una estoneta acudira al meu rescat el meu altre jo dient que aixo no es la fi del mon i que bla bla bla... Gracies, jo positiu.
Derry no esta malament, pero tampoc es on em fa mes il.lusio viure.
Plou.
Quan et creues gent pel carrer (generalment majors de 40 anys), et saluden.
Et miren directament als ulls i somriuen.
El terra es un mosaic de blanc sobre gris, per tots els xiclets acumulats despres de tants anys d’incivisme.
Els racons estan plens de bosses de papes, envoltoris de xocolatines, i els cotxes sempre et sobresalten passant per damunt d’una botella de Lucozade que hi havia al mig del carrer.
La gent parla tan rapid i amb tanta canconeta que acabes fent mes cas de l’entonacio que del que estan dient.
Love, like, oh aye, that’s grand, a wee bit, no bother...
Al riu Foyle sempre hi ha almenys un carret del Tesco flotant.
Els sandvitxos sempre porten maionesa.
Quan et creues gent pel carrer (generalment majors de 40 anys), et saluden.
Et miren directament als ulls i somriuen.
El terra es un mosaic de blanc sobre gris, per tots els xiclets acumulats despres de tants anys d’incivisme.
Els racons estan plens de bosses de papes, envoltoris de xocolatines, i els cotxes sempre et sobresalten passant per damunt d’una botella de Lucozade que hi havia al mig del carrer.
La gent parla tan rapid i amb tanta canconeta que acabes fent mes cas de l’entonacio que del que estan dient.
Love, like, oh aye, that’s grand, a wee bit, no bother...
Al riu Foyle sempre hi ha almenys un carret del Tesco flotant.
Els sandvitxos sempre porten maionesa.
Aquests son nomes alguns dels records que m'emporto. No son els millors, pero segur que si no els escriguera aci se m'acabarien oblidant.
By the way, today is someone's 25th birthday, isn't it? Felicitats, guapa ;)
Despues de la tormenta viene la calma o, dicho de otra manera, despues del paso de los orangistas con sus banderas el 12-J, las nubes se han ido con sus bombines a otra parte y, afortunadamente, han dejado que el sol nos cegue a todos, protestantes, catolicos, budistas, y a toda la lista del anuncio de la bebida refrescante de cola.
Pero aqui el cielo parece estar en mas movimiento que alli. Por el Mediterraneo el sol se relaja porque sabe que las nubes no estan interesadas en precipitarse, ni siquiera en darse un paseo por alli. Igual tienen calor.
En cambio en las islas de la ilustracion se encuentra la colonia de nubes mas grande que se haya visto jamas, despues de la de polacos, claro. Y el sol se estresa, ahora brilla pero de reojo, sabiendo que en cualquier momento se le acaba el protagonismo.
Si pudiera elegir, yo pagaria mas a gusto horas de sol que pintas de Smithwick's.
Y estos dias de tirantes y sandalias los pajaritos cantan y las faldas se levantan, igual que los animos. O por lo menos asi deberia ser. Pero no por eso los dias de nubes y lluvia deberian deprimir. Y aun asi lo hacen.
Animo gentecilla, pase lo que pase, seguro que podria ser peor y, sea lo que sea, fijo que al cabo de un tiempo uno mira atras y se rie de ese ceno fruncido.
What most of us thought it was the newest fashion of the earliest 21st century created in the Basque Country and worn by veeery alternative people (and, according to Ziuta, the hair style by which you can recognize a Spaniard), this haircut is called mullet and here I copy the information I found out today in a translators distribution list:
"A mullet is a haircut that is short in the front, on the top, and on the sides, but long in the back. Mullets have been worn by males and females of all ages, but they have traditionally been most popular with younger men. A slogan or motto often associated with people who wear mullets is: 'Business in the front, party in the back!', which originated from the older phrase: 'All business in the front, and a party in the rear.'
The mullet became popular in the 1970s (in part due to the influence of English pop star David Bowie), but is known to have been worn long before then. "
So a 'mullet haircut' would be this:
Even dogs, even Tony Blair... But the alternative haircut in Spain nowadays can't be called "mullet" if mullet means that. Sergi doesn't look like any of those... Ziuta, do you think that Tony Blair has a 'Spanish look' there?
Memories visuals d'una visita fugac a casa. Que faria sense vatros :_)
Estimados/as bestias:
Espero que ayer lo pasaseis 'teta', ya que era vuestro dia.
PS: A alguien se le ocurrio pasar por las Torres Kio? Nunca se sabe...
Supongo que al no ser una gran lectora me flipo con la primera cosa encuadernada que pillo, llena de frases bien combinadas por otras mentes... Mi ultimo descubrimiento es la vida en verso de este chico raro y otros seres timburteanos. Por el humor absurdo e ingenioso, las rimas y las ilustraciones. No se como sera la traduccion (La melancolica muerte del Chico Ostra), la verdad es que - feo que lo diga yo - una vez te acostumbras a los productos en version original, cuesta abordar traducciones de otros sin la mosca zumbando detras de la oreja, alerta como un can, con la pata delantera suspendida en el aire, para identificar cualquier lapsus del/de la traductor/a. Pero creo que a ese nivel el encargo de traduccion se lo deben de pasar a una persona tan o mas friki que el mismo Tim Burton, o sea a alguien de fiar [hablando de frikis, no dejeis de visitar www.orgullofriki.com ]
Como siempre pasa con este senyor, este producto tambien es apto para todas las edades. Un poco en el mismo plan que "El Principito".
Me he partido la caja y quiero ser como el. Tim Burton, ets gran!!
Enyoro el meu ritme natural, poder viure com una flor, tan lentament que la resta dels éssers estressats no ho percebin. De fet, igual que una flor, sense que m’afecte el ritme boig que em rodeja. Anar en bici a la marxa més lenta, però prou ràpida com per no caure cap a un costat.Sentir com s’estira a poc a poc el meu somriure des de la més immòbil serietat, acompanyat del sentiment interior, de menys a més, amb totes les seues fases.
Enyoro els meus orígens. Tornar a respectar la meua natura. I sé que no sóc l’única.. Byk, estic totalment amb tu.
Canviar la pell de tela mosquitera, fer-la almenys el doble del que és ara per no deixar que els mosquits més punyeters em xuclen ni una gota de sang. I saber trencar-ne un tros per deixar sortir els bons sentiments cap a la meua gent.
El dia que dedique a les meues iniciatives la meitat de temps que dedico a les de la resta, em posaré una fulla de llorer al cap.
La llibertat és cara d’aconseguir.
Pura teoria.
Mira si és difícil ser lliure, que és més probable aconseguir abans l’equilibri que (no pas) la llibertat. Almenys en el meu cas.
Mort a l’autocensura.
Mort a qualsevol falta de respecte.
Vida a l’alegria.
Vida a la varietat de flors d’aquest jardí.
Thanks Dawid for reminding me that there’s more than just one way to do things.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
