Es el prototip de frances cinquanto que em ve al cap. De fet el conec. Es l'habitant d'un pais respectat, autoestimat i ben aprofitat. Un pais que, a pesar de tindre un teclat d'ordinador incomodissim, dona gust visitar. Si be es prou cert el que se sol dir dels Pirineus cap avall: que la pena es que hi visquen francesos. Una raça (generalitzant pero sense dir cap mentida) que te l'orgull mes amunt de les celles, un orgull que es materialitza en energia i en ganes de fer les coses be (savoir faire...). Els irreductibles gals ho son, sobretot, per pesats; perque saben que poden aconseguir el que es proposen, i perque sempre estan disposats a repetir als quatre vents con son de valuosos i les raons per les que lluiten, que sempre en tenen moltes.
Amb la cuisine française i el TGV per bandera, no poden dissimular el pit inflat quan em diuen que la paella no es mes que una fritanga oliosa, la truita de patata una simple omelette amb patates fregides, i que el servei de trens espanyols es deficient a mes no poder. Asterix contra Mortadelo y Filemon. Els guerrers que sempre surten victoriosos contra un parell de "torpes" entranyables. I es cert, els espanyols, o els europeus que estem prop d'Africa, tenim l'etiqueta d'"entranyables". A França una se sent africana o un poc mes a l'est d'Europa.
Pero jo, com Luis de la Carrasca, mentre em diguen amb el nas alçat que l'oli de Provença li pega mil patades a l'espanyol, jo els pegare un calbotet per fer-los baixar els ulls. La modestia es una qualitat quasi extingida.
Anoche di palmas y retorci las caderas al compas de un cajon flamenco. Una experiencia de la que formo parte y que es mi familia en Avignon.
Ce soir, avec Célia et David. Niquel :)
