No es amor-odio, es simpatía-antipatía

Em sento una mica exigent (intolerant) per sentir que una hauria de poder gestionar/decidir els participants de la seua vida social.
Ja no en contexts de poca durada, com un viatge en tren, un hola-adéu pel carrer o a un pub, a la feina, al pis, sinó en contexts familiars, en el sentit de familiaritat, d'aproximació, de "tan amics, que som com germans".
El motiu és que aquests personatges que el meu estómac encara no tolera poden fer d'unes hores potencialment genials, pel sucre que flueix per l'aire amb la textura de la mel, unes estones vulgarment previsibles i exemptes de màgia, semi-màgia, o qualsevol substància necessària per carregar el dipòsit de les endorfines.
Tanmateix, sóc conscient que amb aquestes línes estic fent apologia de l'egoisme. No l'egoisme natural i necessari en petites dosis, sinó l'egoisme barat i improductiu.
El meu consol i justificació, el títol.
Serà necessària l'existència de les persones que donen vida als nostres sentiments negatius envers altres, envers nosaltres.