O estrès, o "pupisme". És a dir, ser un pupas fins i tot per dir que tens estrès, quan en realitat vius prou tranquil/la.
L'altre dia llegia sobre la popularitat creixent del ioga i altres pràctiques orientals d'autocontrol i relaxació com a remei contra l'estrès provocat pel ritme de vida de molts.
Encara que discrepe totalment de la velocitat que ens autoexigim per arribar a tot el que es veu que hem d'arribar, crec que hi ha molt d'"estrès psicològic". Dit d'una altra manera, volem estar estressats, i volem haver de fer ioga per "desestressar-nos". Quan en realitat n'hi ha prou amb tancar els ulls de tant en tant i fer unes respiracions profundes (pel nas). Això sí: jo mateixa, quan trobe una mica de temps lliure, m'apuntaré a ioga. Encara que em passe tot el dia fent teràpia antiestrès a l'oficina amb la tècnica mediterrània "fotre cap pal a l'aigua" i no necessite realment exercicis per pal·liar els estralls de la vida moderna. Però això és perquè el ioga i companyia no són només per desetressar-se. A vore, a vore... llavors... quin sentit té aquest post? Cap.
Hauria de decidir-me per una teràpia posa-piles, això sí que tindria coherència... Però d'això no n'hi ha a Orient... Hi ha alguna cultura que siga vaga per naturalesa? Perquè jo, amb els orientals, no tinc molt a vore, i si no, només cal llegir notícies com aquesta:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada