De professió... copiona

Faig feina de lloro, d'un lloro amb una miqueta-eta de dret a decidir amb quina salsa vol que el cuinen (recordant cert director de banca social que va vindre a exposar-nos els seus arguments il·lustrats); sóc una maquineta de fer línies, no necessàriament frases, que satisfacen no només el lector, sinó sobretot el client. Si tu vols un volígraf, un volígraf tindràs. Això és fer garrama. Hauríem de dedicar-nos a exprimir-nos els cervells i a demostrar fins on estem disposats a arribar en voltes al velòdrom del racó creatiu del cervell. Seríem talentosos o no i ens pagarien o no. Deixa'm posar els punts i les paraules on pense que van millor. Que no cree tant, diuen. Que m'arrape a l'original, ordenen.
Però el fet és que una s'acaba acostumant a tot i, igual que els peus s'acaben assemblant a potes de pingüí després de més de 10 anys de ballet, el cervell i la vista es comencen a sentir a gust amb el nou modus operandi a l'estil de Bender o de qualsevol altre robot vist des de dins (interfície negra i verda, dades que apareixen com escrites en ordinador i amb veu electrònica de fons), fins el punt de pensar que no té res de roín actuar com s'espera que actues, si amb això guanyes alguna alegria i, sobretot, sempre que quede viu l'esperit original per algun racó de les entranyes. L'esperit original que crec que tots somiem en poder desenvolupar tard o d'hora.
No hi ha tard ni d'hora. Dieu-li-ho si no als meus peus, que en breu tornaran a ser més aviat potes de pingüí enfundades en sabatilles de color carn pegant bots davant d'un espill. Sí, sí ,sí... Notes de piano chopínic i necessitat de massatges. A veure quant durarà.