De veritat que l'aranya no és una metàfora

Ser aranya en principi no té molts al·licients. La nostra protagonista, però, no es resigna i, aprofitant que amb l'arribada d'energia nova intergalàctica ha fet un salt evolutiu i ara té més consciència, acaba de decidir que ja no farà més teranyines convencionals. A veure què tal se li dóna. Jo personalment espero que faça amigurumis. Paciència.

Troballa gascona

Les friqueses s'han de cuidar i alimentar, per això em vaig donar un capritx per la ribera del Garona i em vaig comprar aquest clàssic escrit en una llengua quasi incomprensible entre l'aranés, el francés, el català... el llatí, vaja. Però veges tu que no només de llatí s'alimenten les nostres llengües, perquè:

El gascó (en occità: gascon) és el dialecte més occidental de l'occità, prou diferenciat per raó d'un substrat basc. L'aranès és un subdialecte del gascó pirinenc.
Els mots gascó i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Gascó és una adaptació aquitano-romana de  la pronúncia germànica Waskon.





XXI
Qu'es alavetz que la vop aparí:
—Adishatz —ce dishó la vop.
—Adishatz —ç'arresponó cortesament lo prinçòt, que s'arrevirè mes ne vedó pas arren.
—Soi aquí, devath lo pomèr —ce dishó la votz.
—E qui ès? —ce dishò lo prinçot—. Qu'ès plan beròi...
—Que soi ua vop —ce dishó l'arrenard.
—Vien jogar dab jo —li perpausè lo prinçòt—, que soi tan triste...
—Ne poish pas jogar dab tu —ce dishó la vop—, amanida ne'n soi pas.
—A! Perdona'm —ce hadó lo prinçòt.
Puish arron d'aver sonjat, que contunhè:
—Çò qué vòu díser, "amanir"?
—N'ès pas d'ací —ce hadó la vop— çò qué cercas?
—Cerqui los òmis —ce dishó lo prinçòt—. Çò qué significa "amanir"?
—Los òmis —ce dishó la vop— qu'an fesilhs e que càçan. qu'es hòrt geinant! Qu'eslhèvan tanben garias. Qu'es lor sol interés. Cercas garias?
—Non —ce dishó la vop—. Que cerqui amics. Çò qué significa "amanir"?
—Qu'es ua causa tròp desbrembada —ce dishó la vop—. Aquò vòu díser "crear ligams... "
—¿Crear ligams?
—Solide  —ce dishó la vop—. Tu n'ès pas sonque un gojatòt entà jo tot parièr a cent mila gojatòts. N'èi pas daun de tu. E n'as pas tanpauc besonh de jo. Que soi tà tu sonque un arrenard esgau a cent mila arrenards. Mes tu, se m'amaneishes, qu'auram daun l'un de l'aute. Seràs entà jo unic au monde...
—Comenci de compréner —ce dishó lo prinçòt—. Qu'i a ua hlor... crei que m'a amanit...
—Aquò's possible —ce dishó la vop—, véden sus Tèrra causas de tot òrdi...
—Ò! Açò n'es pas sus Tèrra —ce dishó lo prinçòt.
La vop aparí hòrt encuentada:
—Sus ua auta planeta?
—Òc.
—Qu'i a caçaires, sus aquesta planeta aquí?
—Non.
—Aquò's interessant! E garias?
—Non.
—Tot n'es pas complit —ce planhè la vop.
Mes la vop tornè a la soa idèia:
—Ma vita es anujosa. Caci las garias, los òmis me càçan. Totas las poras se sémblan, e tots los òmis se sémblan. M'anugi donc un chic. Mes, se m'amaneishes, la mia vita ne'n serà com assorelhada. Coneisherèi un brut de pas qui ne's semblarà pas a nat aute. Los autes pas me hèn entrar devath tèrra. Lo ton m'aperarà hòra deu jaç, tanben com ua musica. E puish espia! Veis, lahòra, los camps de blat? Ne mingi pas pan. Lo blat entà jo ne serveish pas end arren. Los camps de blat non me brémban pas arren. E aquò's triste! Mes qu'as peus color áur. Alavetz que serà miravelhós qüan m'agis amanit! Lo blat, qu'es daurat, me harà brembar a tu. E qu'aimarèi lo brut deu vent hens lo blat...
    La vop que's carè e qu'arreborè pausa lo prinçòt:
—Shens de't comandar... amaneish-me! —li dishó.
—Que voi plan —c'arresponó lo prinçòt—, mes n'èi pas guaire léser. Qu'èi amics a descobrir e hòrt de causas a conèisher.
—Conéishen sonque las causas qu'amanéishen —ce dishó la vop—. Los òmis n'an pas mei lo temps d'arren conéisher. Que crómpan causas aprelhadas peus marshands. Mes com n'existeish pas guaire de marshands d'amics, los òmis n'an pas mei amics. Se vòs un amic, amaneish-me!
—Çò qué cau har? —ce dishó lo prinçòt.
—Cau estar hòrt pacient —ç'arresponó la vop—. T'assederàs de tira un chic luenh de jo, atau, hens l'erbeta. T'espiarèi deu còrn deu uelh e diràs teca. Lo parlar qu'es encausa de mauentenuts. Mes cada dia, que't poiràs asséder un chic mei pròishe...
   Lo lendoman tornè lo prinçòt.
—Seré estat miélher de tornar a la medisha òra —ce dishó l'arrenard—. Se vienes, per exemple, a qüate òras deu vrèspe, tanlèu tres òras començarèi d'estar urós. Tant mei l'òra avançarà, tant mei me sentirèi urós. A qüate òras, dijà vairèi nerviós e amalaise; descobrirèi lo prètz deu bonur. Mes se s'escad que'm susprenis, ne saurèi pas jamei a quina òra pelhar lo còr... Rites que cau..
—Çò qu'es un rite? —ce dishó lo prinçòt.
—Qu'es tanben quauquarren de tròp oblidat —ce dishó la vop—. Aquò's çò qui hè qu'un jorn es diferent deus autes jorns, ua òra, de las autas òras. Qu'i a un rite, per exemple, ençò de mos caçaires. Que dànçan lo dijaus dab las gojatas deu vilatge. Alavetz lo dijaus qu'es un dia miravelhós! Que'm vau passejar dinc la vinha. Que los caçaires dancèssin qüan s'escadi, los jorns se semblaren tots, e n'aurí pas briga de vacanças.
Atau lo prinçòt amaní la vop. E qüan l'òra de l'aviada estó pròishe:
—A! —ce dishó la vop—, plorarèi.
—Qu'es la toa fauta —ce dishó lo prinçòt—, ne't desiravi pas nat mau, mes qu'as volut que t'amanissi jo...
—Solide —ce dishó la vop.
—Mes que vas plorar! —ce dishó lo prinçòt.
—Solide!
—Alavetz n'i ganhas pas arren!
—Qu¡i ganhi —ce dishó la vop—, pr'amor de la color deu blat.
  Puish qu'i tornè:
—Torna véder las arròsas. Compreneràs que la toa es la soleta au monde. Tornaràs tà'm díser adiu, e jo que't dirèi un secret.
  Lo prinçòt s'aviè a tornar véder las arròsas.
—Ne'vs semblatz pas guaire a la mia arròsa, n'ètz pas arren enqüèra, las i dishó. Digun ne v'a pas amanidas e n'atz pas amanit digun. Qu'ètz atau com èra lo men arrenard. Èra pas sonque un arrenard parièr a cent mila  autes. Mes jo que n'èi hèit lo men amic, e qu'es adara lo géncer au monde.
  E las arròsas eston amalaisas.
—Qu'ètz bèras, mes qu'ètz vueitas, las i dishó tornar. Ne's pòt pas morir entà vos. Solide, la mia arròsa a jo, un passejaire ordinari poiré acréder que'vs sembla. Mes era, quitament soleta, es mei màger que vosautas totas, pr'amor qu'es era qu'èi arrosada. Pr'amor es era qu'èi metuda devath un glòbe. Puishqu'es era qu'èi aprigada dab lo paravent. Puish qu'es era dont èi tuat las canilhas (manca las duas o tres entaus parpalhons). Puis qu'es era qu'èi escotada a planhe's, o vantà's, o medish quauque còp carà's. Puish qu'es la mia arròsa.
E que tornè decap a la vop:
—Adiu —ce dishó.
—Adiu —ç'arresponó la vop—. Vaquí lo men secret. Qu'es simplàs: se ved plan sonque dab lo còr. Lo medoth n'es pas vededer entaus uelhs.
—Lo medoth n'es pas vededer entaus uelhs —ce tornè lo prinçòt, de mòdes que se'n brembèssi.
—Qu'es lo temps qu'as perdut entà la toa arròsa qui hè la toa arròsa tan màger.
—Qu'es lo temps qu'èi perdut entà la mia arròsa... —ce hadó lo prinçòt, de mòdes que se'n brembèssi.
—Los òmis s'an oblidat aquera vertat —ce dishó la vop—, mes tu ne t'ac dives pas oblidar. Vienes encargat entà tostemps de çò qu'as amanit. Qu'es encargat de la toa arròsa...
—Que soi encargat de la mia arròsa... —c'i tornè lo prinçòt, de mòdes que se'n brembèssi.



XXI
Entonces apareció el zorro:
—¡Buenos días! —dijo el zorro.
—¡Buenos días! —respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vio nada.
—Estoy aquí, bajo el manzano —dijo la voz.
—¿Quién eres tú? —preguntó el principito—. ¡Qué bonito eres!
—Soy un zorro —dijo el zorro.
—Ven a jugar conmigo —le propuso el principito—, ¡estoy tan triste!
—No puedo jugar contigo —dijo el zorro—, no estoy domesticado.
—¡Ah, perdón! —dijo el principito.
Pero después de una breve refl exión, añadió:
—¿Qué significa "domesticar"?
—Tú no eres de aquí —dijo el zorro— ¿qué buscas?
—Busco a los hombres —le respondió el principito—. ¿Qué significa "domesticar"?
—Los hombres —dijo el zorro— tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?
—No —dijo el principito—. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"?  —volvió a preguntar el principito.
—Es una cosa ya olvidada —dijo el zorro—, significa "crear vínculos... "
—¿Crear vínculos?
—Efectivamente, verás  —dijo el zorro—. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos y no te necesito para nada. Tampoco tú tienes necesidad de mí y no soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si tú me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...
—Comienzo a comprender —dijo el principito—. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...
—Es posible —concedió el zorro—, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.
—¡Oh, no es en la Tierra! —exclamó el principito.
El zorro pareció intrigado:
—¿En otro planeta?
—Sí.
—¿Hay cazadores en ese planeta?
—No.
—¡Qué interesante! ¿Y gallinas?
—No.
—Nada es perfecto —suspiró el zorro.
Y después volviendo a su idea:
—Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sol. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no  como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.
El zorro se calló y miró un buen rato al principito:
—Por favor... domestícame —le dijo.
—Bien quisiera —le respondió el principito pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.
—Sólo se conocen bien las cosas que se domestican —dijo el zorro—. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, los hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!
—¿Qué debo hacer? —preguntó el principito.
—Debes tener mucha paciencia —respondió el zorro—. Te sentarás al principio un poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malentendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...
El principito volvió al día siguiente.
—Hubiera sido mejor —dijo el zorro— que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejemplo, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la felicidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunca sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.
—¿Qué es un rito? —inquirió el principito.
—Es también algo demasiado olvidado —dijo el zorro—. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.
De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando el día de la partida:
—¡Ah! —dijo el zorro—, lloraré.
—Tuya es la culpa —le dijo el principito—, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...
—Ciertamente —dijo el zorro.
—¡Y vas a llorar!, —dijo él principito.
—¡Seguro!
—No ganas nada.
—Gano —dijo el zorro— he ganado a causa del color del trigo.
Y luego añadió:
—Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.
El principito se fue a ver las rosas a  las que dijo:
—No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.
Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:
—Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mí rosa es igual que cualquiera de ustedes. Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.
Y volvió con el zorro.
—Adiós —le dijo.
—Adiós —dijo el zorro—. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple : sólo con el corazón se puede ver bien; lo esencial es invisible para los ojos.
—Lo esencial es invisible para los ojos —repitió el principito para acordarse.
—Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella.
—Es el tiempo que yo he perdido con ella... —repitió el principito para recordarlo.
—Los hombres han olvidado esta verdad —dijo el zorro—, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...
—Yo soy responsable de mi rosa... —repitió el principito a fin de recordarlo.

Comunicació sense paraules

Ballar interactuant amb una altra persona ajuda a entendre moltes coses de les relacions humanes i socials que potser en la relació habitual de paraula em passen desapercebudes.
Quan m'està passant algú rodolant per damunt, quan ballo amb un o més punts de contacte amb una altra persona, quan hem d'escoltar-nos a nosaltres i a l'altre en un 50%, quan també en un 50% hem de recolzar-nos en el cos de l'altre i l'altre en nosaltres, amb confiança però sense repenjar-nos, de manera que si s'allunya no caic per inèrcia; quan arriba un moment en què la proximitat de l'alè de l'altre/a em fa confondre ballar amb fer l'amor, m'és més fàcil veure'm. Potser perquè ballant em mostro més que parlant, no hi ha caretes, no hi ha escapatòria.
D'altra banda, però... ni idea de contact improvisació!! Il faut s'entraîner!
Què serà, serà... Saps com comença però mai com s'acaba. Pot ser fluid i agradable o pot acabar com un rosari de l'aurora light... És a dir, pots no entendre't amb el/la company/a, els cossos i els caràcters i els ritmes poden no encaixar, com en la vida... Llavors, surts, t'allunyes un moment, i... pots donar-hi una altra oportunitat.

Dies OMZOJ

Queda oficialment inaugurada la I Jornada OMZOJ.

Vista l'addicció d'una servidora i un cop comprovat que també tinc coses a fer i una vida que no puc ni vull deixar aparcada, òbric les jornades itinerants i intermitents OMZOJ («O Mark Zuckerberg, o jo»).
No seré fumadora, però la incorporació inqüestionable de Facebook a la meua vida és com un vici qualsevol gens saludable. Ara ja no només em mossego les ungles, també em passo més de mig dia davant l'ordinador. Si només fóra fent traduccions, no em costaria tant alçar el cul i fer altres coses. Però el binomi «traduccions + Facebook» és un vampir de temps i consciència.

Poques coses hi ha tan renovadores com allunyar-se de casa i despatx sense mòbils, smartphones, blackberris, àifons, etc. Facebook és una droga molt ben dissenyada, té tot el que pot necessitar un autònom: vessant laboral, amb grups professionals, etc., i vida social per a les que passem la jornada laboral soles. I se'n surt molt bé, jo tinc moltíssima vida social en horari laboral. :)

Me estoy quitandooo... Si avui aconsegueixo no entrar fins al final de la jornada, ja serà motiu d'un gran eureka.

Que el eterno sol...

Y el amor...
Y la luz pura interior...
Sat nam.
Bon any nou à tout le monde, ple de moments etiquetables d'estupends. Amb molta consciència, confiança, carinyo, suavitat, calma i un cap ras de núvols.
I un retir de meditació de tant en tant, per recordar i viure en carn pròpia allò de "menos és más".
Fantástico (com ho diria en Punset).

Peace Time

Any time is a good time to stop any kind of war.

I declare peace because now and then I've been living the way to put an end, even if transitory, to the warlike thoughts against people. And by people I also imply myself.

A mesura que cauen els raigs de sol d'hivern, un darrere l'altre, lentament tal com jo ho veig, dono gràcies per la capacitat d'estimar i perdonar. El sol ajuda.

Still learning everyday. Y lo que te rondaré, morena. Just with the right people to do so. Just do it, what is happening inside of you, just express it. Just don't be afraid... Just.

Suéltese quien pueda

Hair getting dirty by not-so-dirty hands shaking it repeatedly.
Eyes closed, open for a wee while, closed again, mid-opened for a shorter while and finally closed.
Not caring about a single thing. By accident you see a bigger than ever belly under the tight shirt. You don't give a shit. You get again in the river that makes you smile. You love the little wee moment when you get to bite.
Afterwards... Back to the mind again. Step by step. Closing, opening, breathing, listening.

El repetir del nabo

Reviscolar amb els Pixies de fil musical.
Llauro per veure si trobo foc.
Ei, he intentat conéixer-te, ei, deu haver-hi un dimoni entre nosaltres, o tinc putes al cap, putes a la porta, putes al llit, però ei, on estaves, si te'n vas, segur que em morc. Estem encadenats. U, li va dir l'home a la dona. U, li va dir la dona a l'home que adorava. I les putes com un cor canten U tota la nit. I, Mary, no estàs cansada d'això. 'U' és el so que fa la mare quan el nen plora. Estem encadenats.

Fandango de la calabaza

Si crees que tienes mucho arte,
pela una calabaza sin cortarte.

Irse al carajo con lo puesto

Y, mientras te diriges allí, dejar caer por el camino los diferentes disfraces mortadélicos que sin darte cuenta has ido sacando del bolsillo de Doraemon, siempre disponible, para pasar de puntillas sobre las situaciones. Y quedarte ·casi· en pelotas (nunca del todo, eso solo en ocasiones muy muy especiales), con un espejo delante.

Desprenderse

Aceptar la pérdida de control sobre casi todo.
Abandonarte al caos escuchando Vetusta Morla.
Paradójicamente, perder el control y dejar que se tambaleen los cimientos parece ser la única manera de tomar las riendas. De empezar a tomarlas.
Qué de mentira puede llegar a ser la sensación de irreductibilidad, con qué facilidad sopla el viento perturbador y desmonta el castillo de naipes.
Pero qué mala costumbre esa de mantener los pies en el suelo. Hacerlo continuamente es de locos. Hay que levitar de vez en cuando. Solo así, cuando llegue el vendaval, te hará volar y te hará aterrizar en un charco inmundo, con la piel rasgada y la ropa hecha pedazos. ¡Hurra!

Quien bien te quiere, te hará llorar. ¿Gracias?

Pero hablemos de ti y de mí, en serio.

Xandalleries I

BOLÍGRAF

Llumets rojos, pantalles tàctils
Àlbums de Facebook, tickers dinàmics.
Polzes i índexs que fan ratolins.
Mirada curta, rostres de pantalla plana.
Incontinència per obrir alertes impacients.
Espera’t, que ara he de mirar quin amic m’ha posat un “M’agrada”.
Que t’esperes, et dic.
Desespera el bolígraf, un aspersor de vespres dispersos
desplaça la realitat tangible.
Són temps de mirar cara a cara a través de pantalles.
Això no són temps.
No hi ha temps, està davant teu però mira de reüll l’aparell,
que s’il•lumina d’algun color i damunt intermitent.
I li cau la bava virtual.
Per no haver de fer front a un cervell en off —que simplement reposa al ritme natural dels cervells pretecnològics—,
baixa la mirada i toqueja els botons de la desconsciència, de la pèrdua de tranquil•litat.
Un llum roig! On?


IMMOBILITAT CAP A L’ETERNA INFÀNCIA

Jo tenia una pell de colorins. Sense ser serp, l’arc de Sant Martí va lliscar avall com una funda de xoriç. Fins i tot les restes, les escames pigmentades que quedaven, es van precipitar, es van deixar véncer per la gravetat (de les situacions).
De sobte, grisor. Gradualment. Rectitud. Germanitat, centreeuropeïtat. La sang llatina s’havia diluït en un líquid normatiu que però no era la regla.
El vestit color arc de Sant Martí dels set anys, desgastat, foradat, tacat de mocs i ferides de felicitat i espontaneïtat, penja ara d’una perxa de l’armari. Passat per la tintoreria, es quedà penjat, sol i enteranyinat. Penja que penja, atrapat per la pols i l’oblit, darrere de la porta que mai no s’obri.
Es deixa penjar, el vestit de colorins. Sense adonar-se’n, perd l’olor de primavera, de dies que s’allarguen, de passejades en bicicleta, de desmemòria, del contrari de deliris de grandesa. No s’imagina el vestit el seu valor.
Un cos amb dos dits de consciència se’l mira àvidament. Què en sap, l’entramat de fibres inconscient, del pas del temps, de la degradació que tot ho aboca a la fi, de la crueltat d’anar per sempre de dalt a baix, lliscant per les lianes fetes d’arrugues, d’haver de començar a la Lluna i acabar sota terra...

Mos asgarren les petxines

Encara no ha guanyat el PP i ja estic desquiciada de la seua futura legislatura... I el pitjor de tot no és això, sinó tindre la certesa que, quan Mariano l'haja cagat i ens haja fet hostiar-nos encara més fort que hostiats estem ara, tornarà a guanyar el PSOE, per castigar al PP!! (Bé, si abans no hi ha un cop d'Estat o una revolució o una guerra civil que trenque aquest cicle pervers...). Estem apanyats.

Els ulls brillants

No hi ha prou aigua a l'aixeta que puga igualar la quantitat de líquid que necessiten els meus ulls per netejar-se i depurar-se i desbordar-se.
La serenitat que segueix una bona plorada bé mereix una entrada al bloc. Mantres a les orelles, encens al nas i text mèdic als dits. Núvols falling from the sky, almenys és divendres.
Ahir vaig ballar, vaig tornar a la infància però amb l'esquena una mica més fotuda que llavors. I amb un estil de dansa molt més interessant en aquesta etapa de la vida. Gent maca, malgrat l'elitisme que es respira en qualsevol acadèmia que primerament impartia exclusivament i orgullosament dansa clàssica, però que pels temps moderns han hagut de cedir al jazz, hip-hop, contemporani, claqué... El que faça falta.
Hi ha encara algun pòsit tòxic de sentiments al fons dels ulls, cal obrir l'aixeta sovint.
Tot passa, i vida només n'hi ha una. El divendres també s'acabarà, seguiran dissabte i diumenge. Dilluns encara és lluny, però també passarà.
La mare del Josep té càncer, això és molt pitjor que uns ulls tristos; la vida té un vessant indigne a certes edats, o a qualsevol edat; més valdria anar fent-nos a la crueltat intrínseca del fet de viure i aprendre a jugar amb les cartes que tenim.
Toregem valentets les circumstàncies ara que encara podem, que en qualsevol moment la pena o la malaltia ens assalta i ens dutxa de dalt a baix.

Assumint la friquesa

Va, assumim-ho: els dies bons (i roïns) sóc molt friqui!
Només acceptant que no hi ha una manera de ser millor que una altra, que ser friqui té la seua gràcia, tanta gràcia com no ser-ho, un friqui pot fer una vida més o menys normal i sense sobresalts.
No crec que hi haja gent sense una gota de friquesa, tots en algun grau en tenim, però a alguns se'ls dóna millor dissimular...
De vegades penso que un friqui no és més que una persona que s'accepta malgrat tot i que prova de reprimir-se menys de l'habitual en les persones que vivim rodejades de gent.
Saber que convé riure-se'n de tot és el millor que ens pot ensenyar la vida.

Diari d'epilèpsia

L'epilèpsia adquireix una nova dimensió: ara m'inquieta. Resulta que té nom propi, i jo sense saber-ho: esclerosi hipocampal.
Les malalties cròniques o les que se'n surten de la llista de malalties corrents (refredat, grip i aquesta mena de coses) són una putada. Una es pensava que ja ho havia sentit tot, però no, encara n'hi havia més.
Resulta que possiblement els fàrmacs no em serveixen. Passa que les sensacions d'estranyesa, que per a mi m'han acompanyat sempre, segueixen visitant-me de tant en tant i em diuen que són crisis que s'han d'eliminar. Em pregunto si potser no m'he explicat bé, ja que la meua història clínica es redacta a partir del que jo conto, i això és una gran responsabilitat, sobretot quan he de descriure coses indescriptibles i quan el meu diagnòstic i tractament s'ha de basar en això. I correm el perill que jo no em faça entendre bé, que el metge entenga una cosa que no és...
Amb una freqüència d'aproximadament una vegada al mes o una vegada cada dos mesos, caminant pel carrer, mentre esmorzo, en una festa rodejada de gent, mirant per la finestra, fent el llit..., m'envaeix una sensació que ja reconeixo, que és única, que sempre és la mateixa. Em té uns segons reflexionant sobre la lleugera tristesa que em transmet, i se'n va per on ha vingut. Mentre tinc la sensació només espero que se'n vaja, perquè ja la conec, perquè sempre és el mateix: arriba, tinc una lleu angoixa que dura pocs segons i prou. Descriure-la és complicat. Tots m'ho demanen, i ho he d'intentar (el que faça falta per evitar la cirurgia), però no puc descriure res físic, només és una sensació "mental".

He d'estar alerta per viure ben a fons la propera que vinga. I sobretot he de fer moltes coses, viure més tranquil·la, viure el moment sense angoixes, el que faça falta, ara que encara tinc memòria. No crec que arribe a perdre-la, però per si de cas.

Jo que em pensava que estava creixent i desenvolupant-me, i resulta que potser estiga envellint i degradant-me. Les coses poden passar de semi-putada a gran putada en mil·lèsimes de segon.

Good choice

Perquè mola montar-s'ho, no t'ho penses més: l'únic camí cap a unes condicions de treball tan dignes com siga possible, l'autonomia. Mentre esperem que arriben l'atur i les baixes decents, això sí. Creuem els dits? Fem una revolució a la francesa? A la japonesa?
Una empententa més cap a l'autoconeixement. Una mica perillós per la pèrdua de contacte amb el medi, però, sobretot si eres un/a professional de taula i ordinador 8/8.
Up, down, in, out.
Atxiquitaun, lininau.
I a xalar.

Per aprofundir en el tema del concepte de la llibertat financera, no us perdeu l'àudio del programa L'ofici de viure sobre aquest tema:

http://www.catradio.cat/audio/373506/Llibertat-financera

Les frases que no es queden al disc dur

El problema d'escriure un article cada n mesos o anys és que cadascun d'ells és igual o més "dramàtic" que l'anterior. Perquè quan per fi aconsegueixes fer un moment per escriure t'adones que realment en tenies necessitat, i llavors surten cascades de paraules que s'acumulaven i feien bola. I aquesta gran bola baixa rodolant i s'ho enduu tot per davant. Així que sí, és convenient publicar articles almenys una vegada a la setmana per estalviar-nos cada vegada l'encesa del motor fred que no acaba de funcionar amb fluïdesa.
Sempre hi ha novetats. Només creixem. Adquirim consciència. Que no madurem, això no existeix, algú s'ho va inventar. El mateix que es va inventar la religió i la col-i-flor.
De nou a Barcelona, de nou hivern, de nou davant l'ordinador, constantment.
El propòsit de la vida, la por de la mort, preguntes i sentiments que tard o d'hora arriben i es fan un lloc en la ment per poc filosòfics que siguem.
I una pressa malnascuda que també és un invent infame i que no serveix per a res, perquè de les poques coses vertaderes que hi ha, la més sensata és l'ARA.
Per això estic aquí, perquè l'ara passa aquí.

Tanmateix, penso que els blogspots ja fan pudor d'antic i que no hi ha res més atractiu que un wordpress. Digueu-me antiquada.

Reflexions adoptives

Recés

It's all so quiet... shhhh... shhhh...
Que per què no m'he agafat vacances, em diuen. Vacances és el que tinc ara: ni caps directes, ni l'obligació de treballar si no en tinc ganes... Des de Cuba no seria conscient de la sort que tinc. En lloc d'això, estaria pensant per on començar, en l'organització de les carpetes al disc dur, en el material que em faria falta, en les subvencions que hauria d'estar demanant... Ni la Patagònia ni Jordània, prefereixo vindre de 9 a 17 al despatx, on el sol de tardor entra en abundància des de les 9 fins a les 12. És genial ser encara conscient del que he deixat enrere i d'apreciar les diferències, sobretot perquè la balança es decanta cap a la situació d'ara, m'encanta! A banda de tindre un súper company de despatx, que igual està que no està, amb la qual cosa no has d'aguantar ningú si tens ganes d'estar sola.
L'únic però és el pla fallit de segrestar el perrito i portar-me'l a la bossa.
Tinc tot un repte per davant que és atractiu d'emprendre. Potser en algun moment me'n canse. Però com que eixes coses no es poden preveure, gaudim el moment. Torno al carpe diem. A l'essència. A recordar la nena feliç i despreocupada. Gràcies vida per portar-me per i fins ací.