Els ulls brillants

No hi ha prou aigua a l'aixeta que puga igualar la quantitat de líquid que necessiten els meus ulls per netejar-se i depurar-se i desbordar-se.
La serenitat que segueix una bona plorada bé mereix una entrada al bloc. Mantres a les orelles, encens al nas i text mèdic als dits. Núvols falling from the sky, almenys és divendres.
Ahir vaig ballar, vaig tornar a la infància però amb l'esquena una mica més fotuda que llavors. I amb un estil de dansa molt més interessant en aquesta etapa de la vida. Gent maca, malgrat l'elitisme que es respira en qualsevol acadèmia que primerament impartia exclusivament i orgullosament dansa clàssica, però que pels temps moderns han hagut de cedir al jazz, hip-hop, contemporani, claqué... El que faça falta.
Hi ha encara algun pòsit tòxic de sentiments al fons dels ulls, cal obrir l'aixeta sovint.
Tot passa, i vida només n'hi ha una. El divendres també s'acabarà, seguiran dissabte i diumenge. Dilluns encara és lluny, però també passarà.
La mare del Josep té càncer, això és molt pitjor que uns ulls tristos; la vida té un vessant indigne a certes edats, o a qualsevol edat; més valdria anar fent-nos a la crueltat intrínseca del fet de viure i aprendre a jugar amb les cartes que tenim.
Toregem valentets les circumstàncies ara que encara podem, que en qualsevol moment la pena o la malaltia ens assalta i ens dutxa de dalt a baix.