Sol i merda

Estiu a Barcelona, sense vacances, això és el que resumeix el títol d'avui :)

El consol és la gran finestra/paret que tinc a l'esquerra, des d'on veig arquitectura urbana des d'un novè pis i per on m'entren els raigs de sol la calor dels quals mor abans d'arribar a tocar-me la pell gràcies a l'aire condicionat. Això i el Josep (davant), Pep (davant-dreta), Myriam (darrere-dreta) i Montse (darrere). Traduccions i riures. I la sempre benvinguda pasta, per, tal com entre, lliurar-la a l'immobiliari aprofitat de torn en forma de fiança astronòmica. Visca la civilització.

Juny s'acaba, els dies ja s'acursen

Em pareix trist que juny només haja de tindre un article publicat, i aquesta és la meua motivació per escriure'n un altre.
Encara que crega que no tinc molt a dir. Encara que sàpiga que l'anterior no és cert.
Per moltes coses: aquesta setmana ha començat el curs (màster acabat, curro nou), ja començo a fer vida d'estiu (amb la incursió d'ahir per la tarda a una platgeta de Tossa de Mar, a la Costa Brava, en bona companyia, i amb posterior visita al poble; bonico, bonico), i vida en parella consolidada que intenta no sentir-se gran (matrimoni), o almenys així ho pensa un 50% de la parella. I para el carro, que aquest és un gran tema.

A què juguem?

Jo jugo a ser una traductora menjadora de pinyes a la recerca de la tarifa digna, o almenys al meu cap.
La setmana que vé jugaré a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia una economia digna a canvi de complir les teues expectatives i la intenció de fer gran l'empresa com si fóra meua?", o, a falta d'això, a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia un contracte com autònoma i, ja que estem imaginant, et converties d'empresa de localització de software a estudi de doblatge i seguies contractant els meus serveis?".
També la setmana que vé, que és una setmana molt lúdica, jugaré a acollir el mascle que m'aprecia i a començar una relació quasi nova per nosaltres, una relació a curta distància. Molt curta :)
Jugarem a buscar una casa i a passar de xikillades. A donar la benvinguda a l'estiu des de l'estructura de carrers quadriculada, o des d'altres barris igualment contaminats. A atrevir-nos a fer el que les ganes ens suggerisquen.
A acabar aquest article per anar a dinar.

L'estrès com a forma de vida

O estrès, o "pupisme". És a dir, ser un pupas fins i tot per dir que tens estrès, quan en realitat vius prou tranquil/la.
L'altre dia llegia sobre la popularitat creixent del ioga i altres pràctiques orientals d'autocontrol i relaxació com a remei contra l'estrès provocat pel ritme de vida de molts.
Encara que discrepe totalment de la velocitat que ens autoexigim per arribar a tot el que es veu que hem d'arribar, crec que hi ha molt d'"estrès psicològic". Dit d'una altra manera, volem estar estressats, i volem haver de fer ioga per "desestressar-nos". Quan en realitat n'hi ha prou amb tancar els ulls de tant en tant i fer unes respiracions profundes (pel nas). Això sí: jo mateixa, quan trobe una mica de temps lliure, m'apuntaré a ioga. Encara que em passe tot el dia fent teràpia antiestrès a l'oficina amb la tècnica mediterrània "fotre cap pal a l'aigua" i no necessite realment exercicis per pal·liar els estralls de la vida moderna. Però això és perquè el ioga i companyia no són només per desetressar-se. A vore, a vore... llavors... quin sentit té aquest post? Cap.
Hauria de decidir-me per una teràpia posa-piles, això sí que tindria coherència... Però d'això no n'hi ha a Orient... Hi ha alguna cultura que siga vaga per naturalesa? Perquè jo, amb els orientals, no tinc molt a vore, i si no, només cal llegir notícies com aquesta:

Un japonés encuentra a una mujer viviendo en su armario