No hi ha prou aigua a l'aixeta que puga igualar la quantitat de líquid que necessiten els meus ulls per netejar-se i depurar-se i desbordar-se.
La serenitat que segueix una bona plorada bé mereix una entrada al bloc. Mantres a les orelles, encens al nas i text mèdic als dits. Núvols falling from the sky, almenys és divendres.
Ahir vaig ballar, vaig tornar a la infància però amb l'esquena una mica més fotuda que llavors. I amb un estil de dansa molt més interessant en aquesta etapa de la vida. Gent maca, malgrat l'elitisme que es respira en qualsevol acadèmia que primerament impartia exclusivament i orgullosament dansa clàssica, però que pels temps moderns han hagut de cedir al jazz, hip-hop, contemporani, claqué... El que faça falta.
Hi ha encara algun pòsit tòxic de sentiments al fons dels ulls, cal obrir l'aixeta sovint.
Tot passa, i vida només n'hi ha una. El divendres també s'acabarà, seguiran dissabte i diumenge. Dilluns encara és lluny, però també passarà.
La mare del Josep té càncer, això és molt pitjor que uns ulls tristos; la vida té un vessant indigne a certes edats, o a qualsevol edat; més valdria anar fent-nos a la crueltat intrínseca del fet de viure i aprendre a jugar amb les cartes que tenim.
Toregem valentets les circumstàncies ara que encara podem, que en qualsevol moment la pena o la malaltia ens assalta i ens dutxa de dalt a baix.
Va, assumim-ho: els dies bons (i roïns) sóc molt friqui!
Només acceptant que no hi ha una manera de ser millor que una altra, que ser friqui té la seua gràcia, tanta gràcia com no ser-ho, un friqui pot fer una vida més o menys normal i sense sobresalts.
No crec que hi haja gent sense una gota de friquesa, tots en algun grau en tenim, però a alguns se'ls dóna millor dissimular...
De vegades penso que un friqui no és més que una persona que s'accepta malgrat tot i que prova de reprimir-se menys de l'habitual en les persones que vivim rodejades de gent.
Saber que convé riure-se'n de tot és el millor que ens pot ensenyar la vida.
L'epilèpsia adquireix una nova dimensió: ara m'inquieta. Resulta que té nom propi, i jo sense saber-ho: esclerosi hipocampal.
Les malalties cròniques o les que se'n surten de la llista de malalties corrents (refredat, grip i aquesta mena de coses) són una putada. Una es pensava que ja ho havia sentit tot, però no, encara n'hi havia més.
Resulta que possiblement els fàrmacs no em serveixen. Passa que les sensacions d'estranyesa, que per a mi m'han acompanyat sempre, segueixen visitant-me de tant en tant i em diuen que són crisis que s'han d'eliminar. Em pregunto si potser no m'he explicat bé, ja que la meua història clínica es redacta a partir del que jo conto, i això és una gran responsabilitat, sobretot quan he de descriure coses indescriptibles i quan el meu diagnòstic i tractament s'ha de basar en això. I correm el perill que jo no em faça entendre bé, que el metge entenga una cosa que no és...
Amb una freqüència d'aproximadament una vegada al mes o una vegada cada dos mesos, caminant pel carrer, mentre esmorzo, en una festa rodejada de gent, mirant per la finestra, fent el llit..., m'envaeix una sensació que ja reconeixo, que és única, que sempre és la mateixa. Em té uns segons reflexionant sobre la lleugera tristesa que em transmet, i se'n va per on ha vingut. Mentre tinc la sensació només espero que se'n vaja, perquè ja la conec, perquè sempre és el mateix: arriba, tinc una lleu angoixa que dura pocs segons i prou. Descriure-la és complicat. Tots m'ho demanen, i ho he d'intentar (el que faça falta per evitar la cirurgia), però no puc descriure res físic, només és una sensació "mental".
He d'estar alerta per viure ben a fons la propera que vinga. I sobretot he de fer moltes coses, viure més tranquil·la, viure el moment sense angoixes, el que faça falta, ara que encara tinc memòria. No crec que arribe a perdre-la, però per si de cas.
Jo que em pensava que estava creixent i desenvolupant-me, i resulta que potser estiga envellint i degradant-me. Les coses poden passar de semi-putada a gran putada en mil·lèsimes de segon.
Perquè mola montar-s'ho, no t'ho penses més: l'únic camí cap a unes condicions de treball tan dignes com siga possible, l'autonomia. Mentre esperem que arriben l'atur i les baixes decents, això sí. Creuem els dits? Fem una revolució a la francesa? A la japonesa?
Una empententa més cap a l'autoconeixement. Una mica perillós per la pèrdua de contacte amb el medi, però, sobretot si eres un/a professional de taula i ordinador 8/8.
Up, down, in, out.
Atxiquitaun, lininau.
I a xalar.
Per aprofundir en el tema del concepte de la llibertat financera, no us perdeu l'àudio del programa L'ofici de viure sobre aquest tema:
http://www.catradio.cat/audio/373506/Llibertat-financera
