Juny s'acaba, els dies ja s'acursen

Em pareix trist que juny només haja de tindre un article publicat, i aquesta és la meua motivació per escriure'n un altre.
Encara que crega que no tinc molt a dir. Encara que sàpiga que l'anterior no és cert.
Per moltes coses: aquesta setmana ha començat el curs (màster acabat, curro nou), ja començo a fer vida d'estiu (amb la incursió d'ahir per la tarda a una platgeta de Tossa de Mar, a la Costa Brava, en bona companyia, i amb posterior visita al poble; bonico, bonico), i vida en parella consolidada que intenta no sentir-se gran (matrimoni), o almenys així ho pensa un 50% de la parella. I para el carro, que aquest és un gran tema.

A què juguem?

Jo jugo a ser una traductora menjadora de pinyes a la recerca de la tarifa digna, o almenys al meu cap.
La setmana que vé jugaré a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia una economia digna a canvi de complir les teues expectatives i la intenció de fer gran l'empresa com si fóra meua?", o, a falta d'això, a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia un contracte com autònoma i, ja que estem imaginant, et converties d'empresa de localització de software a estudi de doblatge i seguies contractant els meus serveis?".
També la setmana que vé, que és una setmana molt lúdica, jugaré a acollir el mascle que m'aprecia i a començar una relació quasi nova per nosaltres, una relació a curta distància. Molt curta :)
Jugarem a buscar una casa i a passar de xikillades. A donar la benvinguda a l'estiu des de l'estructura de carrers quadriculada, o des d'altres barris igualment contaminats. A atrevir-nos a fer el que les ganes ens suggerisquen.
A acabar aquest article per anar a dinar.

L'estrès com a forma de vida

O estrès, o "pupisme". És a dir, ser un pupas fins i tot per dir que tens estrès, quan en realitat vius prou tranquil/la.
L'altre dia llegia sobre la popularitat creixent del ioga i altres pràctiques orientals d'autocontrol i relaxació com a remei contra l'estrès provocat pel ritme de vida de molts.
Encara que discrepe totalment de la velocitat que ens autoexigim per arribar a tot el que es veu que hem d'arribar, crec que hi ha molt d'"estrès psicològic". Dit d'una altra manera, volem estar estressats, i volem haver de fer ioga per "desestressar-nos". Quan en realitat n'hi ha prou amb tancar els ulls de tant en tant i fer unes respiracions profundes (pel nas). Això sí: jo mateixa, quan trobe una mica de temps lliure, m'apuntaré a ioga. Encara que em passe tot el dia fent teràpia antiestrès a l'oficina amb la tècnica mediterrània "fotre cap pal a l'aigua" i no necessite realment exercicis per pal·liar els estralls de la vida moderna. Però això és perquè el ioga i companyia no són només per desetressar-se. A vore, a vore... llavors... quin sentit té aquest post? Cap.
Hauria de decidir-me per una teràpia posa-piles, això sí que tindria coherència... Però d'això no n'hi ha a Orient... Hi ha alguna cultura que siga vaga per naturalesa? Perquè jo, amb els orientals, no tinc molt a vore, i si no, només cal llegir notícies com aquesta:

Un japonés encuentra a una mujer viviendo en su armario

¿Per què les coses que menys m'agrada fer són les que em fan sentir millor un cop enllestides?

Trucar al client morós de sempre.
Acabar un treball que no gosava emprendre per la muntanya que em veia.
Sortir a trobar-me amb un munt de gent que no estic segura de voler veure, o per anar a un lloc que no crec que m'aporte moltes coses.
I segona pregunta: Per què quan crec que alguna cosa/algú no pot aportar-me coses interessants, al final el temps i l'experiència em lleven la raó?
Les lliçons de la vida per eliminar totalment aquests maleïts prejudicis tan incrustats a la massa encefàlica...