Y, mientras te diriges allí, dejar caer por el camino los diferentes disfraces mortadélicos que sin darte cuenta has ido sacando del bolsillo de Doraemon, siempre disponible, para pasar de puntillas sobre las situaciones. Y quedarte ·casi· en pelotas (nunca del todo, eso solo en ocasiones muy muy especiales), con un espejo delante.
Aceptar la pérdida de control sobre casi todo.
Abandonarte al caos escuchando Vetusta Morla.
Paradójicamente, perder el control y dejar que se tambaleen los cimientos parece ser la única manera de tomar las riendas. De empezar a tomarlas.
Qué de mentira puede llegar a ser la sensación de irreductibilidad, con qué facilidad sopla el viento perturbador y desmonta el castillo de naipes.
Pero qué mala costumbre esa de mantener los pies en el suelo. Hacerlo continuamente es de locos. Hay que levitar de vez en cuando. Solo así, cuando llegue el vendaval, te hará volar y te hará aterrizar en un charco inmundo, con la piel rasgada y la ropa hecha pedazos. ¡Hurra!
Quien bien te quiere, te hará llorar. ¿Gracias?
Pero hablemos de ti y de mí, en serio.
BOLÍGRAF
Llumets rojos, pantalles tàctils
Àlbums de Facebook, tickers dinàmics.
Polzes i índexs que fan ratolins.
Mirada curta, rostres de pantalla plana.
Incontinència per obrir alertes impacients.
Espera’t, que ara he de mirar quin amic m’ha posat un “M’agrada”.
Que t’esperes, et dic.
Desespera el bolígraf, un aspersor de vespres dispersos
desplaça la realitat tangible.
Són temps de mirar cara a cara a través de pantalles.
Això no són temps.
No hi ha temps, està davant teu però mira de reüll l’aparell,
que s’il•lumina d’algun color i damunt intermitent.
I li cau la bava virtual.
Per no haver de fer front a un cervell en off —que simplement reposa al ritme natural dels cervells pretecnològics—,
baixa la mirada i toqueja els botons de la desconsciència, de la pèrdua de tranquil•litat.
Un llum roig! On?
IMMOBILITAT CAP A L’ETERNA INFÀNCIA
Jo tenia una pell de colorins. Sense ser serp, l’arc de Sant Martí va lliscar avall com una funda de xoriç. Fins i tot les restes, les escames pigmentades que quedaven, es van precipitar, es van deixar véncer per la gravetat (de les situacions).
De sobte, grisor. Gradualment. Rectitud. Germanitat, centreeuropeïtat. La sang llatina s’havia diluït en un líquid normatiu que però no era la regla.
El vestit color arc de Sant Martí dels set anys, desgastat, foradat, tacat de mocs i ferides de felicitat i espontaneïtat, penja ara d’una perxa de l’armari. Passat per la tintoreria, es quedà penjat, sol i enteranyinat. Penja que penja, atrapat per la pols i l’oblit, darrere de la porta que mai no s’obri.
Es deixa penjar, el vestit de colorins. Sense adonar-se’n, perd l’olor de primavera, de dies que s’allarguen, de passejades en bicicleta, de desmemòria, del contrari de deliris de grandesa. No s’imagina el vestit el seu valor.
Un cos amb dos dits de consciència se’l mira àvidament. Què en sap, l’entramat de fibres inconscient, del pas del temps, de la degradació que tot ho aboca a la fi, de la crueltat d’anar per sempre de dalt a baix, lliscant per les lianes fetes d’arrugues, d’haver de començar a la Lluna i acabar sota terra...
Encara no ha guanyat el PP i ja estic desquiciada de la seua futura legislatura... I el pitjor de tot no és això, sinó tindre la certesa que, quan Mariano l'haja cagat i ens haja fet hostiar-nos encara més fort que hostiats estem ara, tornarà a guanyar el PSOE, per castigar al PP!! (Bé, si abans no hi ha un cop d'Estat o una revolució o una guerra civil que trenque aquest cicle pervers...). Estem apanyats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
