Xandalleries I

BOLÍGRAF

Llumets rojos, pantalles tàctils
Àlbums de Facebook, tickers dinàmics.
Polzes i índexs que fan ratolins.
Mirada curta, rostres de pantalla plana.
Incontinència per obrir alertes impacients.
Espera’t, que ara he de mirar quin amic m’ha posat un “M’agrada”.
Que t’esperes, et dic.
Desespera el bolígraf, un aspersor de vespres dispersos
desplaça la realitat tangible.
Són temps de mirar cara a cara a través de pantalles.
Això no són temps.
No hi ha temps, està davant teu però mira de reüll l’aparell,
que s’il•lumina d’algun color i damunt intermitent.
I li cau la bava virtual.
Per no haver de fer front a un cervell en off —que simplement reposa al ritme natural dels cervells pretecnològics—,
baixa la mirada i toqueja els botons de la desconsciència, de la pèrdua de tranquil•litat.
Un llum roig! On?


IMMOBILITAT CAP A L’ETERNA INFÀNCIA

Jo tenia una pell de colorins. Sense ser serp, l’arc de Sant Martí va lliscar avall com una funda de xoriç. Fins i tot les restes, les escames pigmentades que quedaven, es van precipitar, es van deixar véncer per la gravetat (de les situacions).
De sobte, grisor. Gradualment. Rectitud. Germanitat, centreeuropeïtat. La sang llatina s’havia diluït en un líquid normatiu que però no era la regla.
El vestit color arc de Sant Martí dels set anys, desgastat, foradat, tacat de mocs i ferides de felicitat i espontaneïtat, penja ara d’una perxa de l’armari. Passat per la tintoreria, es quedà penjat, sol i enteranyinat. Penja que penja, atrapat per la pols i l’oblit, darrere de la porta que mai no s’obri.
Es deixa penjar, el vestit de colorins. Sense adonar-se’n, perd l’olor de primavera, de dies que s’allarguen, de passejades en bicicleta, de desmemòria, del contrari de deliris de grandesa. No s’imagina el vestit el seu valor.
Un cos amb dos dits de consciència se’l mira àvidament. Què en sap, l’entramat de fibres inconscient, del pas del temps, de la degradació que tot ho aboca a la fi, de la crueltat d’anar per sempre de dalt a baix, lliscant per les lianes fetes d’arrugues, d’haver de començar a la Lluna i acabar sota terra...

Mos asgarren les petxines

Encara no ha guanyat el PP i ja estic desquiciada de la seua futura legislatura... I el pitjor de tot no és això, sinó tindre la certesa que, quan Mariano l'haja cagat i ens haja fet hostiar-nos encara més fort que hostiats estem ara, tornarà a guanyar el PSOE, per castigar al PP!! (Bé, si abans no hi ha un cop d'Estat o una revolució o una guerra civil que trenque aquest cicle pervers...). Estem apanyats.

Els ulls brillants

No hi ha prou aigua a l'aixeta que puga igualar la quantitat de líquid que necessiten els meus ulls per netejar-se i depurar-se i desbordar-se.
La serenitat que segueix una bona plorada bé mereix una entrada al bloc. Mantres a les orelles, encens al nas i text mèdic als dits. Núvols falling from the sky, almenys és divendres.
Ahir vaig ballar, vaig tornar a la infància però amb l'esquena una mica més fotuda que llavors. I amb un estil de dansa molt més interessant en aquesta etapa de la vida. Gent maca, malgrat l'elitisme que es respira en qualsevol acadèmia que primerament impartia exclusivament i orgullosament dansa clàssica, però que pels temps moderns han hagut de cedir al jazz, hip-hop, contemporani, claqué... El que faça falta.
Hi ha encara algun pòsit tòxic de sentiments al fons dels ulls, cal obrir l'aixeta sovint.
Tot passa, i vida només n'hi ha una. El divendres també s'acabarà, seguiran dissabte i diumenge. Dilluns encara és lluny, però també passarà.
La mare del Josep té càncer, això és molt pitjor que uns ulls tristos; la vida té un vessant indigne a certes edats, o a qualsevol edat; més valdria anar fent-nos a la crueltat intrínseca del fet de viure i aprendre a jugar amb les cartes que tenim.
Toregem valentets les circumstàncies ara que encara podem, que en qualsevol moment la pena o la malaltia ens assalta i ens dutxa de dalt a baix.

Assumint la friquesa

Va, assumim-ho: els dies bons (i roïns) sóc molt friqui!
Només acceptant que no hi ha una manera de ser millor que una altra, que ser friqui té la seua gràcia, tanta gràcia com no ser-ho, un friqui pot fer una vida més o menys normal i sense sobresalts.
No crec que hi haja gent sense una gota de friquesa, tots en algun grau en tenim, però a alguns se'ls dóna millor dissimular...
De vegades penso que un friqui no és més que una persona que s'accepta malgrat tot i que prova de reprimir-se menys de l'habitual en les persones que vivim rodejades de gent.
Saber que convé riure-se'n de tot és el millor que ens pot ensenyar la vida.