El problema d'escriure un article cada n mesos o anys és que cadascun d'ells és igual o més "dramàtic" que l'anterior. Perquè quan per fi aconsegueixes fer un moment per escriure t'adones que realment en tenies necessitat, i llavors surten cascades de paraules que s'acumulaven i feien bola. I aquesta gran bola baixa rodolant i s'ho enduu tot per davant. Així que sí, és convenient publicar articles almenys una vegada a la setmana per estalviar-nos cada vegada l'encesa del motor fred que no acaba de funcionar amb fluïdesa.
Sempre hi ha novetats. Només creixem. Adquirim consciència. Que no madurem, això no existeix, algú s'ho va inventar. El mateix que es va inventar la religió i la col-i-flor.
De nou a Barcelona, de nou hivern, de nou davant l'ordinador, constantment.
El propòsit de la vida, la por de la mort, preguntes i sentiments que tard o d'hora arriben i es fan un lloc en la ment per poc filosòfics que siguem.
I una pressa malnascuda que també és un invent infame i que no serveix per a res, perquè de les poques coses vertaderes que hi ha, la més sensata és l'ARA.
Per això estic aquí, perquè l'ara passa aquí.
Tanmateix, penso que els blogspots ja fan pudor d'antic i que no hi ha res més atractiu que un wordpress. Digueu-me antiquada.
It's all so quiet... shhhh... shhhh...
Que per què no m'he agafat vacances, em diuen. Vacances és el que tinc ara: ni caps directes, ni l'obligació de treballar si no en tinc ganes... Des de Cuba no seria conscient de la sort que tinc. En lloc d'això, estaria pensant per on començar, en l'organització de les carpetes al disc dur, en el material que em faria falta, en les subvencions que hauria d'estar demanant... Ni la Patagònia ni Jordània, prefereixo vindre de 9 a 17 al despatx, on el sol de tardor entra en abundància des de les 9 fins a les 12. És genial ser encara conscient del que he deixat enrere i d'apreciar les diferències, sobretot perquè la balança es decanta cap a la situació d'ara, m'encanta! A banda de tindre un súper company de despatx, que igual està que no està, amb la qual cosa no has d'aguantar ningú si tens ganes d'estar sola.
L'únic però és el pla fallit de segrestar el perrito i portar-me'l a la bossa.
Tinc tot un repte per davant que és atractiu d'emprendre. Potser en algun moment me'n canse. Però com que eixes coses no es poden preveure, gaudim el moment. Torno al carpe diem. A l'essència. A recordar la nena feliç i despreocupada. Gràcies vida per portar-me per i fins ací.
He arribat a la conclusió que una persona pertany a una tribu urbana/musical i, sabent-ho o no, s'aproxima a la maduresa. O, si més no, al compromís. També és cert que potser alguns ho facen simplement per pressió social, com qui comença a fumar i li acaba agafant el gust.
Les persones de la meua generació que he tingut més a prop sempre han estat musicalment molt definides (parlo de tres persones) i, mirant fets passats i presents, m'adono que aquestes tres persones no han tingut mai cap problema per assumir un compromís. O per triar un camí. O per buscar responsabilitat. Crec que una persona ha de buscar aquest tipus de persones, sobretot a l'hora de tindre parella.
Si bé crec que un no s'ha de casar mai amb res i ser susceptible al canvi, crec que al fons de la flexibilitat hi ha d'haver una base sòlida sobre la pròpia identitat.
—Una altra vegada Anthrax? —li dic a Pablo mentre fa pesos. —Posa AC/DC, perfa.
Mai vaig xafar el metal. El doble bombo em fa un pírcing a l'estómac. Cal anar tan ràpid? Jo dec tindre el metal dins, dec tindre plom a la sang, perquè ja sóc prou nerviosa i el metal m'accelera una cosa de no dir. Per a mi, per qüestions de salut, on es pose un "You shook me all night long", que es lleven el power riff i els acords en cinquena, Pablo, Ayo i Marcos (l'antic) (mooolt antic) (he, he).
