Should be somewhere...
Faig feina de lloro, d'un lloro amb una miqueta-eta de dret a decidir amb quina salsa vol que el cuinen (recordant cert director de banca social que va vindre a exposar-nos els seus arguments il·lustrats); sóc una maquineta de fer línies, no necessàriament frases, que satisfacen no només el lector, sinó sobretot el client. Si tu vols un volígraf, un volígraf tindràs. Això és fer garrama. Hauríem de dedicar-nos a exprimir-nos els cervells i a demostrar fins on estem disposats a arribar en voltes al velòdrom del racó creatiu del cervell. Seríem talentosos o no i ens pagarien o no. Deixa'm posar els punts i les paraules on pense que van millor. Que no cree tant, diuen. Que m'arrape a l'original, ordenen.
Però el fet és que una s'acaba acostumant a tot i, igual que els peus s'acaben assemblant a potes de pingüí després de més de 10 anys de ballet, el cervell i la vista es comencen a sentir a gust amb el nou modus operandi a l'estil de Bender o de qualsevol altre robot vist des de dins (interfície negra i verda, dades que apareixen com escrites en ordinador i amb veu electrònica de fons), fins el punt de pensar que no té res de roín actuar com s'espera que actues, si amb això guanyes alguna alegria i, sobretot, sempre que quede viu l'esperit original per algun racó de les entranyes. L'esperit original que crec que tots somiem en poder desenvolupar tard o d'hora.
No hi ha tard ni d'hora. Dieu-li-ho si no als meus peus, que en breu tornaran a ser més aviat potes de pingüí enfundades en sabatilles de color carn pegant bots davant d'un espill. Sí, sí ,sí... Notes de piano chopínic i necessitat de massatges. A veure quant durarà.
És com aquell dia d'agost en el qual no tens res a fer, seus al sofà al costat d'una gran finestra fent força amb la voluntat perquè entre l'aire, amb només una peça de roba blava i groga que no cobreix ni les cames, ni els braços, ni els pits.
Fa tanta calor, fa tanta pau haver trobat un petit niu... Una cosa menys.
És un dia que fa immoral qualsevol "no ho faig perquè no tinc mai temps" anterior, la peresa queda ara al descobert i és tan òbvia que no poden haver-hi més excuses, avui toca fer alguna cosa interessant. Com ara escriure al blog. Com ara pintar un paper. Com ara escriure en privat. Com ara pintar la paret. Com ara escriure damunt d'un cos. Com ara pintar bigots a l'Hola. Com ara actuar.
Estiu a Barcelona, sense vacances, això és el que resumeix el títol d'avui :)
El consol és la gran finestra/paret que tinc a l'esquerra, des d'on veig arquitectura urbana des d'un novè pis i per on m'entren els raigs de sol la calor dels quals mor abans d'arribar a tocar-me la pell gràcies a l'aire condicionat. Això i el Josep (davant), Pep (davant-dreta), Myriam (darrere-dreta) i Montse (darrere). Traduccions i riures. I la sempre benvinguda pasta, per, tal com entre, lliurar-la a l'immobiliari aprofitat de torn en forma de fiança astronòmica. Visca la civilització.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
