Trucar al client morós de sempre.
Acabar un treball que no gosava emprendre per la muntanya que em veia.
Sortir a trobar-me amb un munt de gent que no estic segura de voler veure, o per anar a un lloc que no crec que m'aporte moltes coses.
I segona pregunta: Per què quan crec que alguna cosa/algú no pot aportar-me coses interessants, al final el temps i l'experiència em lleven la raó?
Les lliçons de la vida per eliminar totalment aquests maleïts prejudicis tan incrustats a la massa encefàlica...
¿Per què les coses que menys m'agrada fer són les que em fan sentir millor un cop enllestides?
Publicat per Carol a 12:19
Em sento una mica exigent (intolerant) per sentir que una hauria de poder gestionar/decidir els participants de la seua vida social.
Ja no en contexts de poca durada, com un viatge en tren, un hola-adéu pel carrer o a un pub, a la feina, al pis, sinó en contexts familiars, en el sentit de familiaritat, d'aproximació, de "tan amics, que som com germans".
El motiu és que aquests personatges que el meu estómac encara no tolera poden fer d'unes hores potencialment genials, pel sucre que flueix per l'aire amb la textura de la mel, unes estones vulgarment previsibles i exemptes de màgia, semi-màgia, o qualsevol substància necessària per carregar el dipòsit de les endorfines.
Tanmateix, sóc conscient que amb aquestes línes estic fent apologia de l'egoisme. No l'egoisme natural i necessari en petites dosis, sinó l'egoisme barat i improductiu.
El meu consol i justificació, el títol.
Serà necessària l'existència de les persones que donen vida als nostres sentiments negatius envers altres, envers nosaltres.
Després d'uns mesos de rutina ja massa apresa de TM, ai, no, d'M, canviem l'aigua a la peixera de nou i donem la benvinguda al nou company d'aquari: el pepino de mar.
Simpàtica la vida. En aquest moment, tenim les necessitats resoltes. Clar que no estaria malament anar una mica més enllà en l'acompliment dels desitjos, però una es conforma amb el mínim regal i, a més, a una li agrada viure al ritme de les flors. Perquè la perea no és compatible amb l'ambició.
Benvingut, Sr. Motivació, t'espero amb els sentits oberts. Adéu, telèfon i Skype.
Nadal a Xile! Bacán!
Aquest maleït mal de panxa, aquesta fam carpàntica, aquesta son que no em deixa dormir...
Unes hores de lamentacions internes, de susceptibilitat externa i de ganes d'esborrar aquest dia del calendari i els crits i somriures aliens.
Tanmateix, la norma mensual mai no m'havia afectat com avui. En cap d'aquests dies de cada 34 havia tingut tantes ganes de plorar com avui, ni de posar-me a pegar crits als que no respecten el meu descans com avui.
Em faig una mica de por, sí.
Hauríem d'afegir un element més a la llista de les úniques persones que sempre diuen la veritat, que fins ara eren els xiquets i els borratxos. Les terceres serien les dones regloses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
