Em sento una mica exigent (intolerant) per sentir que una hauria de poder gestionar/decidir els participants de la seua vida social.
Ja no en contexts de poca durada, com un viatge en tren, un hola-adéu pel carrer o a un pub, a la feina, al pis, sinó en contexts familiars, en el sentit de familiaritat, d'aproximació, de "tan amics, que som com germans".
El motiu és que aquests personatges que el meu estómac encara no tolera poden fer d'unes hores potencialment genials, pel sucre que flueix per l'aire amb la textura de la mel, unes estones vulgarment previsibles i exemptes de màgia, semi-màgia, o qualsevol substància necessària per carregar el dipòsit de les endorfines.
Tanmateix, sóc conscient que amb aquestes línes estic fent apologia de l'egoisme. No l'egoisme natural i necessari en petites dosis, sinó l'egoisme barat i improductiu.
El meu consol i justificació, el títol.
Serà necessària l'existència de les persones que donen vida als nostres sentiments negatius envers altres, envers nosaltres.
Després d'uns mesos de rutina ja massa apresa de TM, ai, no, d'M, canviem l'aigua a la peixera de nou i donem la benvinguda al nou company d'aquari: el pepino de mar.
Simpàtica la vida. En aquest moment, tenim les necessitats resoltes. Clar que no estaria malament anar una mica més enllà en l'acompliment dels desitjos, però una es conforma amb el mínim regal i, a més, a una li agrada viure al ritme de les flors. Perquè la perea no és compatible amb l'ambició.
Benvingut, Sr. Motivació, t'espero amb els sentits oberts. Adéu, telèfon i Skype.
Nadal a Xile! Bacán!
Aquest maleït mal de panxa, aquesta fam carpàntica, aquesta son que no em deixa dormir...
Unes hores de lamentacions internes, de susceptibilitat externa i de ganes d'esborrar aquest dia del calendari i els crits i somriures aliens.
Tanmateix, la norma mensual mai no m'havia afectat com avui. En cap d'aquests dies de cada 34 havia tingut tantes ganes de plorar com avui, ni de posar-me a pegar crits als que no respecten el meu descans com avui.
Em faig una mica de por, sí.
Hauríem d'afegir un element més a la llista de les úniques persones que sempre diuen la veritat, que fins ara eren els xiquets i els borratxos. Les terceres serien les dones regloses.
Res no és el que hauria de ser. Concretament, res no és el que es diu que és. I les persones que cerquen la veritat haurien d'acceptar l'ambigüitat a la qual estem exposats (és així?). Perquè els JJ.OO. no són els JJ.OO. Etc., etc., etc.
El primer i els etcèteres només són eines al servei de l'activitat econòmica.
Però, per favor, que no s'acaben mai els romàntics que, simbòlicament, lluiten en contra de les evidències, encara que només siga per atraure l'atenció dels mitjans de comunicació. Només faltaria que eixos quatre felins no pogueren sortir de casa a fer una crida al sentit crític i a la justícia, i a quedar, davant de la massa, com descerebrats.
"We can believe in change". Però si surts elegit, Obama, no deixaràs de ser el President of the USA.
