Ah, l'amour...
Amb Rakelín i Van Gogh
La Provença profunda
Remembering Ziuta ;)
Typical provençal
Même si je suis en France, même si je devrais écrire en franco-espagnol pour me faire comprendre pour une personne qui m'énèrve trop, I feel like English today. Because I like the unusual situation of speaking/writing English under the sun and in T-shirt, in April. And because my English-speaking audience deserves that :)
Loneliness and low surveillance (French word ;P) in my work allow me to disappear for a while from the most flamenco of all the offices in Avignon. Not physically, though. That's why I have to be careful and say "Association Alhambra, bonjour?" if someone calls, and not "Hello?".
Nice high temperatures, slow Northern breeze (even if 'northern' does not deserve to be written in capital letter), not many clothes on people, wrinkles on faces, shouts on the streets, open windows,... Just others' impositions of ideas stain this joyful landscape. Yes, I know what you're going to say, 'nobody said it was easy'. So... patience (another French word ;P ;P). And lots of love to you guys :)
She spent days and days sitting on the same chair. Just getting up to take some food from the cupboard and to go to her bed. She would always stare at somewhere far away from there, somewhere between her and the floor. Never talked, never smiled. One day, she opened her mouth. 'I'm leaving'. And she left. Later I would miss her a bit. Or I would just remember the way she stared at the floor, and tell someone that once I lived with a girl who had a plant's life. She must be travelling to the sun now. Maybe she'll meet the Petit Prince on the way there, and that'll make it easier for her to stand high temperatures.
I'm still under the effects of the coldest farewell ever.No tinc cap dubte sobre la meua procedència. Sóc de casa meua, i a casa meua tornaré, en avió, en tren, en cotxe, o en una caixa.
Vinc del sol, del sol com un mussol, on, paradoxicament, un té més dificultats per trobar la intimitat, eixe tresor preuat tan rebaixat de preu quan es té la boca gran.
Enyorança d'Enlloc
Ciutadana del món, o simplement afectada de pèrdua de memoria precoç, el cas és que la nostàlgia m'ataca per motius que no són la llunyania del propi portal de Betlem, ni de llars passades de passada. La tranquilitat envaeix la meua ment quan penso en la meua llar futura. Afortunadament per nosaltres, la generació del "usar y tirar", l'establiment d'una vivenda no esdevé necessàriament una prioritat. Potser parlo de mi en tant que generació. Potser obvio les causes detestables que ens porten a no tindre casa nostra. Pero potser parlo del carpe diem dels exèrcits de joves immadurs, a qui la inconsciència no ens deixa planificar el futur (almenys de la mateixa manera com es feia) i ens ofereix l'alternativa d'anar agafant al vol les pilotes que no passen molt altes. Es tan emocionant com viure en una pel.lícula amb un final llunyà i tan prometedor que no podem ni apagar la tele ni alçar-nos del sofà per anar a fer pipí.
Avui reclamo el meu dret a fer de jove eterna (o duradora), i declaro el meu desinterès per escriure una vida que no siga la meua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
