Filla d'Enlloc

No tinc cap dubte sobre la meua procedència. Sóc de casa meua, i a casa meua tornaré, en avió, en tren, en cotxe, o en una caixa.
Vinc del sol, del sol com un mussol, on, paradoxicament, un té més dificultats per trobar la intimitat, eixe tresor preuat tan rebaixat de preu quan es té la boca gran.

Enyorança d'Enlloc

Ciutadana del món, o simplement afectada de pèrdua de memoria precoç, el cas és que la nostàlgia m'ataca per motius que no són la llunyania del propi portal de Betlem, ni de llars passades de passada. La tranquilitat envaeix la meua ment quan penso en la meua llar futura. Afortunadament per nosaltres, la generació del "usar y tirar", l'establiment d'una vivenda no esdevé necessàriament una prioritat. Potser parlo de mi en tant que generació. Potser obvio les causes detestables que ens porten a no tindre casa nostra. Pero potser parlo del carpe diem dels exèrcits de joves immadurs, a qui la inconsciència no ens deixa planificar el futur (almenys de la mateixa manera com es feia) i ens ofereix l'alternativa d'anar agafant al vol les pilotes que no passen molt altes. Es tan emocionant com viure en una pel.lícula amb un final llunyà i tan prometedor que no podem ni apagar la tele ni alçar-nos del sofà per anar a fer pipí.

Avui reclamo el meu dret a fer de jove eterna (o duradora), i declaro el meu desinterès per escriure una vida que no siga la meua.