Y mejor así, porque miedo me doy.
Dos persones, almenys, diferents fan la meua vida. Això no vol dir que hi haja dos persones que em copien, sinó que de vegades reconec diferents (oposats) pensaments, opinions; actituds, maneres d’expressar-me, etc. que em fan mirar de reüll i sospitar. O, més ajustadament, m’inquieten. És una mostra més del típic descontrol d’un/a mateix/a, una cosa natural que només preocupa als hipersensibles, entre els quals m’incloc.
Les dos persones principals dins de mi són una que actua al ritme que parla i una altra que ho fa al ritme que escriu. I desgraciadament no puc triar i dir que prefereixo ser jo quan tinc temps de fer un esborrany de les meues accions, paraules, etc. Perquè no du a cap lloc, la idea de vida canvia totalment, en la vida no és normal que se’t donen oportunitats, és la jungla i sempre ho serà, i així ha de ser.
El que és cert és que, tot i que la vida em faça anar a un ritme que no m’agrada, massa ràpid, sempre trobo un racó per pegar-li voltes com a una sopa als meus pensaments.
El tren passa, s'atura, pero no espera a ningú. Espabil!
Having the chance to share big small things and dancing something that make the inner thoughts shake, my new medecine. It’s a pity that, like all drugs, one can’t find the way to stay always high even when the “toxic” effect has passed. C’est la vie... Mais bien sur on peut toujours essayer.



