Rien a dire...

Y mejor así, porque miedo me doy.

Quan és més fàcil viure per escrit que oralment

Dos persones, almenys, diferents fan la meua vida. Això no vol dir que hi haja dos persones que em copien, sinó que de vegades reconec diferents (oposats) pensaments, opinions; actituds, maneres d’expressar-me, etc. que em fan mirar de reüll i sospitar. O, més ajustadament, m’inquieten. És una mostra més del típic descontrol d’un/a mateix/a, una cosa natural que només preocupa als hipersensibles, entre els quals m’incloc.

Les dos persones principals dins de mi són una que actua al ritme que parla i una altra que ho fa al ritme que escriu. I desgraciadament no puc triar i dir que prefereixo ser jo quan tinc temps de fer un esborrany de les meues accions, paraules, etc. Perquè no du a cap lloc, la idea de vida canvia totalment, en la vida no és normal que se’t donen oportunitats, és la jungla i sempre ho serà, i així ha de ser.

El que és cert és que, tot i que la vida em faça anar a un ritme que no m’agrada, massa ràpid, sempre trobo un racó per pegar-li voltes com a una sopa als meus pensaments.

El tren passa, s'atura, pero no espera a ningú. Espabil!

The Christmas spirit (or ghost) strikes back



Espíritu navideño, relájate, tron, que cada año vienes más pronto. Está como los falleros d'Els Cremats, tachando religiosamente del calendario cada día que pasa para que llegue otra vez el momento de ponerse la bufanda/el pañuelo lila. Y hala, a pensar otra vez en regalitos. Y nos mola ir de compras, pero no nos gusta la sensación borreguil que tenemos año tras año. Incoherencias del ser en sociedad (injustificables). Y esta vez ir de compras no es sólo "pasear, echar vistazos, tocar, remover...", como cuando voy a Casa, no no no... Ahora es cuando pienso: "El año que viene voy a empezar a currarme cositas artesanales un poco antes de Navidad". Ja, ja, como cuando era todavía estudiante (snif) y pensaba: "Para la próxima evaluación empiezo a organizarme desde el primer día para estudiar un poco al volver del instituto"... Pobre Joan, sus consejos paterno-profesionales caídos en saco roto... y jamás recogidos.
Lo bueno de estar siempre en el extranjero es que es fácil contentar a la familia con algo típico del lugar. Ahora me debato entre "hierbas de Provenza" o "jabón de Marsella". Poco glamour, sí, pero es lo que hay. El año pasado fue más difícil: qué se puede comprar de típico en Irlanda? Guinness? Un leprechaun de peluche? Una camiseta de "Kiss me, I'm Irish"? Y todavía me acuerdo de cuando volví de Italia flipada con un nuevo condimento que nadie podía conocer, cargada de botellas de vinagre balsámico de Módena, cuando todavía no estaba de moda en España.
Pero bueno, seguramente acabaré dando una vuelta por Benicarló el 24 de diciembre, el día en que todas las tiendas multiplican por n sus ventas, y le pillaré, a mi madre... Ja, ja, no caerá esa breva, mamá, que seguro que me estás leyendo. Sorpresa sorpresa...
Lo que decía, espíritu navideño en forma de fabricantes de juguetes, tranki tronki.

Free hugs


One can think it is a consequence of global boredom that people create different and innovative ways of showing affection, but I think it is more about a lack of love of any kind plus a will to make people happy. Just what my life is about in this precise moment. That’s why I’m going to look for the words for “FREE HUGS” in my French dictionary, I am going to write them on a sign and then I will hold them up high in a busy spot in Avignon. Sure I will be ashamed at first and it will be difficult to stand people’s surprised looks, or mockeries, but I’m imagining it and it has to be like a happy excess of alcohol in one’s blood, a shoot of adrenaline, like the end of a flamenco choreography: taca taca taca – taca taca taca – tacapum pa – tracatun ta – tracatatatatatata- tracatata PAM PAM!!! And after “PAM PAM!!!” one can’t avoid having a great smile on the face, and even having the need to say something loud and feeling very high for a moment. Great feelings, even if short.

Having the chance to share big small things and dancing something that make the inner thoughts shake, my new medecine. It’s a pity that, like all drugs, one can’t find the way to stay always high even when the “toxic” effect has passed. C’est la vie... Mais bien sur on peut toujours essayer.