Poques coses en la vida m'han fet riure tant com el Príncipe Gitano cantant "In the Ghetto", d'Elvis Presley.
El meu granet d'arena perquè passe a la posteritat:
http://www.youtube.com/watch?v=w-yxVdW8ik0
Per fi hem desplaçat les humitats al lloc que els hi correspon, a la mar, o si més no al clavegueram (sense abaixar la guàrdia, però, ens estan aguaitant), els òrgans que hi ha a banda i banda del meu cap ja no senten cotxes, converses alienes i motos (sí, ni tan sols la teva Ducati a les 7 del matí, tros de...) i la porta observa joiosa com cada setmana entren i surten visitants que airegen l'ambient i augmenten la població de pelusses local :).
No hi ha res com un diumenge de matí assolellat, de cara a les figueres de pala del territori Güell, amb la porta de bat a bat i gaudint dels pocs moments de silenci de la setmana. I que això es puga fer en ple mes de novembre, és un dels luxes més imprescindibles de la vida.
La desesperant visita d'ahir a Ikea sumarà punts de marca pròpia (qui diu pròpia, diu vulgar, per com a totes les cas es hi ha els mateixos mobles de la mateixa botiga) de la casa, ara només ens cal un tornavís.
L'absència d'extractor de fums impregnarà les parets dels aromes dels nostres plats, però tot seguit les cobrirem de llenços personalitzats que per ara només ens podem imaginar.
El fred arriba, el sol no escalfa tant, però no m'importa molt perquè, d'aquí unes cinc setmanes, estaré en ple juny, a Nadal, a Xile. Can't wait!
Oh, joiós dia de cansament acumulat, de benvingut matí precedit de nit sorollosa, d'esperada nit probablement tan escandalosa com l'anterior...
Res no sembla tenir importància, ni els crits de "gol" quan ja és fosc, ni les motos que sembla que siguin dins de l'habitació, ni la presència permanent de l'urbs a la consciència, ni la manca d'antena de la tele, ni la cita d'aquest cap de setmana amb draps, graneres, motxos, poals, productes de neteja per fer dissabte a fons.
Res, perquè l'únic que importa ara és que per fi comparteixo sostre (Sostres, 23) i parets amb el meu pelat, i perquè serem dos molt units els qui patirem penes i xalarem alegries jugant a les casetes.
On hi ha motivació no hi fa falta res més. La paraula d'aquest període és "res". I, a la vegada, "tot". O, si més no, "prou". De "suficient".
Si fóra el meu aniversari i tinguera que bufar uns quants (generosa) ciris, desitjaria conservar l'esperit motivat, optimista, inconscient, enamorat d'ara mateix.
Potser uns taps per les orelles a l'hora de dormir ajudaran. Per si l'alegria s'escapara per les orelles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
