L'epilèpsia adquireix una nova dimensió: ara m'inquieta. Resulta que té nom propi, i jo sense saber-ho: esclerosi hipocampal.
Les malalties cròniques o les que se'n surten de la llista de malalties corrents (refredat, grip i aquesta mena de coses) són una putada. Una es pensava que ja ho havia sentit tot, però no, encara n'hi havia més.
Resulta que possiblement els fàrmacs no em serveixen. Passa que les sensacions d'estranyesa, que per a mi m'han acompanyat sempre, segueixen visitant-me de tant en tant i em diuen que són crisis que s'han d'eliminar. Em pregunto si potser no m'he explicat bé, ja que la meua història clínica es redacta a partir del que jo conto, i això és una gran responsabilitat, sobretot quan he de descriure coses indescriptibles i quan el meu diagnòstic i tractament s'ha de basar en això. I correm el perill que jo no em faça entendre bé, que el metge entenga una cosa que no és...
Amb una freqüència d'aproximadament una vegada al mes o una vegada cada dos mesos, caminant pel carrer, mentre esmorzo, en una festa rodejada de gent, mirant per la finestra, fent el llit..., m'envaeix una sensació que ja reconeixo, que és única, que sempre és la mateixa. Em té uns segons reflexionant sobre la lleugera tristesa que em transmet, i se'n va per on ha vingut. Mentre tinc la sensació només espero que se'n vaja, perquè ja la conec, perquè sempre és el mateix: arriba, tinc una lleu angoixa que dura pocs segons i prou. Descriure-la és complicat. Tots m'ho demanen, i ho he d'intentar (el que faça falta per evitar la cirurgia), però no puc descriure res físic, només és una sensació "mental".
He d'estar alerta per viure ben a fons la propera que vinga. I sobretot he de fer moltes coses, viure més tranquil·la, viure el moment sense angoixes, el que faça falta, ara que encara tinc memòria. No crec que arribe a perdre-la, però per si de cas.
Jo que em pensava que estava creixent i desenvolupant-me, i resulta que potser estiga envellint i degradant-me. Les coses poden passar de semi-putada a gran putada en mil·lèsimes de segon.
Perquè mola montar-s'ho, no t'ho penses més: l'únic camí cap a unes condicions de treball tan dignes com siga possible, l'autonomia. Mentre esperem que arriben l'atur i les baixes decents, això sí. Creuem els dits? Fem una revolució a la francesa? A la japonesa?
Una empententa més cap a l'autoconeixement. Una mica perillós per la pèrdua de contacte amb el medi, però, sobretot si eres un/a professional de taula i ordinador 8/8.
Up, down, in, out.
Atxiquitaun, lininau.
I a xalar.
Per aprofundir en el tema del concepte de la llibertat financera, no us perdeu l'àudio del programa L'ofici de viure sobre aquest tema:
http://www.catradio.cat/audio/373506/Llibertat-financera
El problema d'escriure un article cada n mesos o anys és que cadascun d'ells és igual o més "dramàtic" que l'anterior. Perquè quan per fi aconsegueixes fer un moment per escriure t'adones que realment en tenies necessitat, i llavors surten cascades de paraules que s'acumulaven i feien bola. I aquesta gran bola baixa rodolant i s'ho enduu tot per davant. Així que sí, és convenient publicar articles almenys una vegada a la setmana per estalviar-nos cada vegada l'encesa del motor fred que no acaba de funcionar amb fluïdesa.
Sempre hi ha novetats. Només creixem. Adquirim consciència. Que no madurem, això no existeix, algú s'ho va inventar. El mateix que es va inventar la religió i la col-i-flor.
De nou a Barcelona, de nou hivern, de nou davant l'ordinador, constantment.
El propòsit de la vida, la por de la mort, preguntes i sentiments que tard o d'hora arriben i es fan un lloc en la ment per poc filosòfics que siguem.
I una pressa malnascuda que també és un invent infame i que no serveix per a res, perquè de les poques coses vertaderes que hi ha, la més sensata és l'ARA.
Per això estic aquí, perquè l'ara passa aquí.
Tanmateix, penso que els blogspots ja fan pudor d'antic i que no hi ha res més atractiu que un wordpress. Digueu-me antiquada.
