Moments plàcids de respiració lenta, mentre presencio la meua participació en el funcionament de l'engranatge matinal diari (de Barcelona) barceloní.
Avui, el metro i el ferrocarril, així com el rellotge, conspiren a favor meu.
Encara que bufe mestral.
És la feliç arribada a casa, un indret contaminat però ple d'alegries.
Aquest matí fins i tot tinc temps d'escriure unes línies i puc presumir de no haver sofert tocaments d'altres cossos involuntaris. Així com de no haver estat el blanc de la ja tradicional superioritat i insatisfacció gal·la. Intentaré no triar (per error) un lloc per viure on la gent estiga programada per a l'enfrontament continu amb els iguals.
I tanco la paradeta perquè avui també m'ha tocat una lectora lateral. Bona nit, plaça Catalunya, i bon dia, Sabadell (45 minuts). No sense esmentar l'encert del creador del pont de la Puríssima, així com el bé que ens fan a mi i a Pablo els altibaixos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
Interesante y muy road movie.
El transporte público debería ser asignatura obligatoria para poetas y para políticos. Ahí se vehicula todo el spleen de una generación.
Y luego somos cansados, aburridos, no nos movemos. El metro y el tren es así..Buscamos la poesía atrapada entre el espacio de mismidad del yo y del espejo, del otro, de los hedores, del verano, del invierno, de la hora punta.
Enhorabuena, muy interesante.
Publica un comentari a l'entrada