Hi havia una vegada una xiqueta que vivia a un baix del carrer Sostres, que tenia mal a les cervicals i que en el moment d'escriure aquest article sentia olor de tabac al seu voltant.
El pijama Morning Light de ratlles de colorins que tants sons li regalava, apenes li cobria ara prou com per no tenir una tensió constant per tots els músculs i tremolor als peus.
Beneït insomni, que deixes la teua víctima oberta de bat a bat per forçar-la a, finalment, escriure algunes lletres al seu quadern electrònic. Seu i dels que, silenciosament, el visiten.
El cap no para de funcionar. Ja pots posar-lo damunt d'un gran matalàs, al costat d'una gran companyia que dorm (avui, femenina), que ell s'alça rebel contra les forces de la física i desafia el bon estat de salut de la seua ama.
Dorm, fillet, dorm. Entra en silenci, tanca la porta, lleva't les ulleres, posa't dins del llit sense despertar a la convidada, tanca els ulls, respira tranquil·la, relaxa els músculs. Si és molt fàcil. Vaig a intentar-ho per vore què passa.
Ai, l'enyor. Cara a cara tot passa millor.
Poques coses en la vida m'han fet riure tant com el Príncipe Gitano cantant "In the Ghetto", d'Elvis Presley.
El meu granet d'arena perquè passe a la posteritat:
http://www.youtube.com/watch?v=w-yxVdW8ik0
Per fi hem desplaçat les humitats al lloc que els hi correspon, a la mar, o si més no al clavegueram (sense abaixar la guàrdia, però, ens estan aguaitant), els òrgans que hi ha a banda i banda del meu cap ja no senten cotxes, converses alienes i motos (sí, ni tan sols la teva Ducati a les 7 del matí, tros de...) i la porta observa joiosa com cada setmana entren i surten visitants que airegen l'ambient i augmenten la població de pelusses local :).
No hi ha res com un diumenge de matí assolellat, de cara a les figueres de pala del territori Güell, amb la porta de bat a bat i gaudint dels pocs moments de silenci de la setmana. I que això es puga fer en ple mes de novembre, és un dels luxes més imprescindibles de la vida.
La desesperant visita d'ahir a Ikea sumarà punts de marca pròpia (qui diu pròpia, diu vulgar, per com a totes les cas es hi ha els mateixos mobles de la mateixa botiga) de la casa, ara només ens cal un tornavís.
L'absència d'extractor de fums impregnarà les parets dels aromes dels nostres plats, però tot seguit les cobrirem de llenços personalitzats que per ara només ens podem imaginar.
El fred arriba, el sol no escalfa tant, però no m'importa molt perquè, d'aquí unes cinc setmanes, estaré en ple juny, a Nadal, a Xile. Can't wait!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
