Pues I love Forges
In London Stansted's store room there are my travel size shampoo, my gel, my body milk and my deodorant, all of them almost full, almost new (more than 10 euros). Next to them, there are bottles of eau de cologne, tooth paste and all kind of liquids or cosmetics belonging to other astonished passengers. I wonder what they do with all that afterwards. I guess they do not sell it, but maybe Stansted's staff just wrap it and give my cosmetic set as Boot's Christmas present. -"May I know why I cannot carry those with me into the plane?" "- I can't tell you exactly why, ask the security staff." Security stuff. That's how the shop where they would sell all my things could be called.
That answer is not a valid one at 4 am, after having spent a wonderful 4-hours period on the airport's floor (with a hundred people more - somehow reconforting).
The rest of cosmetics that I was allowed to keep (they were smaller than 250 cl or so) had to be put in a stupid plastic bag, which I just could get queueing again at the check-in point. No, I need an explanation for all this obsessive procedure.
And then took my shoes off. And then, when I thought that they would want us to go into a little room where a woman would shave our legs (it would have been as puzzling as the thing with the shampoos), I was happy to see that finally I was free to go to my gate and start my sleep where I left it.
This morning I had again the feeling of wanting to move into the woods, where there are no terrorists, no alleged terrorists and no absurd security measures that remind me of the Bush world in which we live.
But changing topic and tone, London was cool, a great city when you can visit it once or twice a year. Intense days with lots of people I loved to meet. Ah, and no pictures at all :(
Typical Stansted's landscape at night. Any night
Aixo era un home baixet, literat, amb el pel blanc i un cigarret a la boca...
Publicat per Carol a 19:19Es el prototip de frances cinquanto que em ve al cap. De fet el conec. Es l'habitant d'un pais respectat, autoestimat i ben aprofitat. Un pais que, a pesar de tindre un teclat d'ordinador incomodissim, dona gust visitar. Si be es prou cert el que se sol dir dels Pirineus cap avall: que la pena es que hi visquen francesos. Una raça (generalitzant pero sense dir cap mentida) que te l'orgull mes amunt de les celles, un orgull que es materialitza en energia i en ganes de fer les coses be (savoir faire...). Els irreductibles gals ho son, sobretot, per pesats; perque saben que poden aconseguir el que es proposen, i perque sempre estan disposats a repetir als quatre vents con son de valuosos i les raons per les que lluiten, que sempre en tenen moltes.
Amb la cuisine française i el TGV per bandera, no poden dissimular el pit inflat quan em diuen que la paella no es mes que una fritanga oliosa, la truita de patata una simple omelette amb patates fregides, i que el servei de trens espanyols es deficient a mes no poder. Asterix contra Mortadelo y Filemon. Els guerrers que sempre surten victoriosos contra un parell de "torpes" entranyables. I es cert, els espanyols, o els europeus que estem prop d'Africa, tenim l'etiqueta d'"entranyables". A França una se sent africana o un poc mes a l'est d'Europa.
Pero jo, com Luis de la Carrasca, mentre em diguen amb el nas alçat que l'oli de Provença li pega mil patades a l'espanyol, jo els pegare un calbotet per fer-los baixar els ulls. La modestia es una qualitat quasi extingida.
Anoche di palmas y retorci las caderas al compas de un cajon flamenco. Una experiencia de la que formo parte y que es mi familia en Avignon.
Ce soir, avec Célia et David. Niquel :)
Com descriure tot el que em vas donar ahir per la tarda, Lluís... Tants anys que han passat i el cor se't conserva rebel, sincer, il·lusionat... Ens vas donar una lliçó a tots els que podríem ser fills teus. Del que realment és ser humà, i del que hauria de ser l'objectiu principal de totes les persones.
El que en principi, pensant des de l'ignorància i el pessimisme, es podia presentar com un recital soporífer de cantautor "cinquantó", es va convertir en una bofetada a tots i totes, polítics i polítiques, però també gent d'a peu.
Fa falta més gent així.
Es podria discutir si una persona amb els seus (suposo) ingressos sucosos, pot donar-nos lliçons de modèstia i d' "el més important en la vida no són els diners, ni competir amb la resta, ni la imatge social,... Sinó ser una bona persona i creure en un mateix i convertir les idees pròpies en realitat". Però la veritat és que ell sí que ho sembla, tot això. I fer diners per una causa noble no és tan menyspreable com, no sé, el que fan Julián Muñoz i els seus.
Amb el seu (de vegades tan excessiu que ruboritzava) romanticisme ens va fer adonar-nos d'un dels motors del món, l'amor, totalment a l'ombra dels bitllets.
El concert a Vinaròs d'ahir per la tarda, més el retrobament amb Laura, més la trucada de Ziuta, el millor comiat abans d'agafar l'autobús cap a la meua propera aventura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
