Enyoro el meu ritme natural, poder viure com una flor, tan lentament que la resta dels éssers estressats no ho percebin. De fet, igual que una flor, sense que m’afecte el ritme boig que em rodeja. Anar en bici a la marxa més lenta, però prou ràpida com per no caure cap a un costat.Sentir com s’estira a poc a poc el meu somriure des de la més immòbil serietat, acompanyat del sentiment interior, de menys a més, amb totes les seues fases.
Enyoro els meus orígens. Tornar a respectar la meua natura. I sé que no sóc l’única.. Byk, estic totalment amb tu.
Canviar la pell de tela mosquitera, fer-la almenys el doble del que és ara per no deixar que els mosquits més punyeters em xuclen ni una gota de sang. I saber trencar-ne un tros per deixar sortir els bons sentiments cap a la meua gent.
El dia que dedique a les meues iniciatives la meitat de temps que dedico a les de la resta, em posaré una fulla de llorer al cap.
La llibertat és cara d’aconseguir.
Pura teoria.
Mira si és difícil ser lliure, que és més probable aconseguir abans l’equilibri que (no pas) la llibertat. Almenys en el meu cas.
Mort a l’autocensura.
Mort a qualsevol falta de respecte.
Vida a l’alegria.
Vida a la varietat de flors d’aquest jardí.
Thanks Dawid for reminding me that there’s more than just one way to do things.
