Món Catxarol

Dies OMZOJ

2012-01-27T10:53:00.001+01:00

Queda oficialment inaugurada la I Jornada OMZOJ.

Vista l'addicció d'una servidora i un cop comprovat que també tinc coses a fer i una vida que no puc ni vull deixar aparcada, òbric les jornades itinerants i intermitents OMZOJ («O Mark Zuckerberg, o jo»).
No seré fumadora, però la incorporació inqüestionable de Facebook a la meua vida és com un vici qualsevol gens saludable. Ara ja no només em mossego les ungles, també em passo més de mig dia davant l'ordinador. Si només fóra fent traduccions, no em costaria tant alçar el cul i fer altres coses. Però el binomi «traduccions + Facebook» és un vampir de temps i consciència.

Poques coses hi ha tan renovadores com allunyar-se de casa i despatx sense mòbils, smartphones, blackberris, àifons, etc. Facebook és una droga molt ben dissenyada, té tot el que pot necessitar un autònom: vessant laboral, amb grups professionals, etc., i vida social per a les que passem la jornada laboral soles. I se'n surt molt bé, jo tinc moltíssima vida social en horari laboral. :)

Me estoy quitandooo... Si avui aconsegueixo no entrar fins al final de la jornada, ja serà motiu d'un gran eureka.

Que el eterno sol...

2012-01-01T21:18:00.001+01:00

Y el amor...
Y la luz pura interior...
Sat nam.
Bon any nou à tout le monde, ple de moments etiquetables d'estupends. Amb molta consciència, confiança, carinyo, suavitat, calma i un cap ras de núvols.
I un retir de meditació de tant en tant, per recordar i viure en carn pròpia allò de "menos és más".
Fantástico (com ho diria en Punset).

Peace Time

2011-12-24T15:36:00.001+01:00

Any time is a good time to stop any kind of war.

I declare peace because now and then I've been living the way to put an end, even if transitory, to the warlike thoughts against people. And by people I also imply myself.

A mesura que cauen els raigs de sol d'hivern, un darrere l'altre, lentament tal com jo ho veig, dono gràcies per la capacitat d'estimar i perdonar. El sol ajuda.

Still learning everyday. Y lo que te rondaré, morena. Just with the right people to do so. Just do it, what is happening inside of you, just express it. Just don't be afraid... Just.

Suéltese quien pueda

2011-12-21T00:43:00.000+01:00

Hair getting dirty by not-so-dirty hands shaking it repeatedly.
Eyes closed, open for a wee while, closed again, mid-opened for a shorter while and finally closed.
Not caring about a single thing. By accident you see a bigger than ever belly under the tight shirt. You don't give a shit. You get again in the river that makes you smile. You love the little wee moment when you get to bite.
Afterwards... Back to the mind again. Step by step. Closing, opening, breathing, listening.

El repetir del nabo

2011-12-19T19:54:00.002+01:00

Reviscolar amb els Pixies de fil musical.
Llauro per veure si trobo foc.
Ei, he intentat conéixer-te, ei, deu haver-hi un dimoni entre nosaltres, o tinc putes al cap, putes a la porta, putes al llit, però ei, on estaves, si te'n vas, segur que em morc. Estem encadenats. U, li va dir l'home a la dona. U, li va dir la dona a l'home que adorava. I les putes com un cor canten U tota la nit. I, Mary, no estàs cansada d'això. 'U' és el so que fa la mare quan el nen plora. Estem encadenats.

Fandango de la calabaza

2011-12-17T14:48:00.000+01:00

Si crees que tienes mucho arte,
pela una calabaza sin cortarte.

Irse al carajo con lo puesto

2011-12-13T12:33:00.001+01:00

Y, mientras te diriges allí, dejar caer por el camino los diferentes disfraces mortadélicos que sin darte cuenta has ido sacando del bolsillo de Doraemon, siempre disponible, para pasar de puntillas sobre las situaciones. Y quedarte ·casi· en pelotas (nunca del todo, eso solo en ocasiones muy muy especiales), con un espejo delante.

Desprenderse

2011-12-13T12:10:00.001+01:00

Aceptar la pérdida de control sobre casi todo.
Abandonarte al caos escuchando Vetusta Morla.
Paradójicamente, perder el control y dejar que se tambaleen los cimientos parece ser la única manera de tomar las riendas. De empezar a tomarlas.
Qué de mentira puede llegar a ser la sensación de irreductibilidad, con qué facilidad sopla el viento perturbador y desmonta el castillo de naipes.
Pero qué mala costumbre esa de mantener los pies en el suelo. Hacerlo continuamente es de locos. Hay que levitar de vez en cuando. Solo así, cuando llegue el vendaval, te hará volar y te hará aterrizar en un charco inmundo, con la piel rasgada y la ropa hecha pedazos. ¡Hurra!

Quien bien te quiere, te hará llorar. ¿Gracias?

Pero hablemos de ti y de mí, en serio.

Xandalleries I

2011-11-10T14:33:00.003+01:00

BOLÍGRAF

Llumets rojos, pantalles tàctils
Àlbums de Facebook, tickers dinàmics.
Polzes i índexs que fan ratolins.
Mirada curta, rostres de pantalla plana.
Incontinència per obrir alertes impacients.
Espera’t, que ara he de mirar quin amic m’ha posat un “M’agrada”.
Que t’esperes, et dic.
Desespera el bolígraf, un aspersor de vespres dispersos
desplaça la realitat tangible.
Són temps de mirar cara a caraa través de pantalles.
Això no són temps.
No hi ha temps,està davant teu però mira de reüll l’aparell,
que s’il•lumina d’algun color i damunt intermitent.
I li cau la bava virtual.
Per no haver de fer front a un cervell en off—que simplement reposa al ritme natural dels cervells pretecnològics—,
baixa la mirada i toqueja els botons de la desconsciència,de la pèrdua de tranquil•litat.
Un llum roig! On?

IMMOBILITAT CAP A L’ETERNA INFÀNCIA

Jo tenia una pell de colorins. Sense ser serp,l’arc de Sant Martí va lliscar avall com una funda de xoriç.Fins i tot les restes, les escames pigmentades que quedaven,es van precipitar, es van deixar véncer per la gravetat (de les situacions).
De sobte, grisor.Gradualment. Rectitud. Germanitat, centreeuropeïtat.La sang llatina s’havia diluït en un líquid normatiu que però no era la regla.
El vestit color arc de Sant Martí dels set anys,desgastat, foradat, tacat de mocs i ferides de felicitat i espontaneïtat,penja ara d’una perxa de l’armari.Passat per la tintoreria, es quedà penjat, sol i enteranyinat.Penja que penja, atrapat per la pols i l’oblit, darrere de la porta que mai no s’obri.
Es deixa penjar, el vestit de colorins.Sense adonar-se’n, perd l’olor de primavera, de dies que s’allarguen,de passejades en bicicleta, de desmemòria, del contrari de deliris de grandesa.No s’imagina el vestit el seu valor.
Un cos amb dos dits de consciència se’l mira àvidament.Què en sap, l’entramat de fibres inconscient, del pas del temps,de la degradació que tot ho aboca a la fi,de la crueltat d’anar per sempre de dalt a baix, lliscantper les lianes fetes d’arrugues,d’haver de començar a la Lluna i acabar sota terra...

Mos asgarren les petxines

2011-11-10T14:30:00.002+01:00

Encara no ha guanyat el PP i ja estic desquiciada de la seua futura legislatura... I el pitjor de tot no és això, sinó tindre la certesa que, quan Mariano l'haja cagat i ens haja fet hostiar-nos encara més fort que hostiats estem ara, tornarà a guanyar el PSOE, per castigar al PP!! (Bé, si abans no hi ha un cop d'Estat o una revolució o una guerra civil que trenque aquest cicle pervers...). Estem apanyats.

Els ulls brillants

2011-10-07T11:16:00.003+02:00

No hi ha prou aigua a l'aixeta que puga igualar la quantitat de líquid que necessiten els meus ulls per netejar-se i depurar-se i desbordar-se.
La serenitat que segueix una bona plorada bé mereix una entrada al bloc. Mantres a les orelles, encens al nas i text mèdic als dits. Núvols falling from the sky, almenys és divendres.
Ahir vaig ballar, vaig tornar a la infància però amb l'esquena una mica més fotuda que llavors. I amb un estil de dansa molt més interessant en aquesta etapa de la vida. Gent maca, malgrat l'elitisme que es respira en qualsevol acadèmia que primerament impartia exclusivament i orgullosament dansa clàssica, però que pels temps moderns han hagut de cedir al jazz, hip-hop, contemporani, claqué... El que faça falta.
Hi ha encara algun pòsit tòxic de sentiments al fons dels ulls, cal obrir l'aixeta sovint.
Tot passa, i vida només n'hi ha una. El divendres també s'acabarà, seguiran dissabte i diumenge. Dilluns encara és lluny, però també passarà.
La mare del Josep té càncer, això és molt pitjor que uns ulls tristos; la vida té un vessant indigne a certes edats, o a qualsevol edat; més valdria anar fent-nos a la crueltat intrínseca del fet de viure i aprendre a jugar amb les cartes que tenim.
Toregem valentets les circumstàncies ara que encara podem, que en qualsevol moment la pena o la malaltia ens assalta i ens dutxa de dalt a baix.

Assumint la friquesa

2011-09-14T11:05:00.002+02:00

Va, assumim-ho: els dies bons (i roïns) sóc molt friqui!
Només acceptant que no hi ha una manera de ser millor que una altra, que ser friqui té la seua gràcia, tanta gràcia com no ser-ho, un friqui pot fer una vida més o menys normal i sense sobresalts.
No crec que hi haja gent sense una gota de friquesa, tots en algun grau en tenim, però a alguns se'ls dóna millor dissimular...
De vegades penso que un friqui no és més que una persona que s'accepta malgrat tot i que prova de reprimir-se menys de l'habitual en les persones que vivim rodejades de gent.
Saber que convé riure-se'n de tot és el millor que ens pot ensenyar la vida.

Diari d'epilèpsia

2010-11-11T09:20:00.006+01:00

L'epilèpsia adquireix una nova dimensió: ara m'inquieta. Resulta que té nom propi, i jo sense saber-ho: esclerosi hipocampal.
Les malalties cròniques o les que se'n surten de la llista de malalties corrents (refredat, grip i aquesta mena de coses) són una putada. Una es pensava que ja ho havia sentit tot, però no, encara n'hi havia més.
Resulta que possiblement els fàrmacs no em serveixen. Passa que les sensacions d'estranyesa, que per a mi m'han acompanyat sempre, segueixen visitant-me de tant en tant i em diuen que són crisis que s'han d'eliminar. Em pregunto si potser no m'he explicat bé, ja que la meua història clínica es redacta a partir del que jo conto, i això és una gran responsabilitat, sobretot quan he de descriure coses indescriptibles i quan el meu diagnòstic i tractament s'ha de basar en això. I correm el perill que jo no em faça entendre bé, que el metge entenga una cosa que no és...
Amb una freqüència d'aproximadament una vegada al mes o una vegada cada dos mesos, caminant pel carrer, mentre esmorzo, en una festa rodejada de gent, mirant per la finestra, fent el llit..., m'envaeix una sensació que ja reconeixo, que és única, que sempre és la mateixa. Em té uns segons reflexionant sobre la lleugera tristesa que em transmet, i se'n va per on ha vingut. Mentre tinc la sensació només espero que se'n vaja, perquè ja la conec, perquè sempre és el mateix: arriba, tinc una lleu angoixa que dura pocs segons i prou. Descriure-la és complicat. Tots m'ho demanen, i ho he d'intentar (el que faça falta per evitar la cirurgia), però no puc descriure res físic, només és una sensació "mental".

He d'estar alerta per viure ben a fons la propera que vinga. I sobretot he de fer moltes coses, viure més tranquil·la, viure el moment sense angoixes, el que faça falta, ara que encara tinc memòria. No crec que arribe a perdre-la, però per si de cas.

Jo que em pensava que estava creixent i desenvolupant-me, i resulta que potser estiga envellint i degradant-me. Les coses poden passar de semi-putada a gran putada en mil·lèsimes de segon.

Good choice

2010-10-28T10:38:00.005+02:00

Perquè mola montar-s'ho, no t'ho penses més: l'únic camí cap a unes condicions de treball tan dignes com siga possible, l'autonomia. Mentre esperem que arriben l'atur i les baixes decents, això sí. Creuem els dits? Fem una revolució a la francesa? A la japonesa?
Una empententa més cap a l'autoconeixement. Una mica perillós per la pèrdua de contacte amb el medi, però, sobretot si eres un/a professional de taula i ordinador 8/8.
Up, down, in, out.
Atxiquitaun, lininau.
I a xalar.

Per aprofundir en el tema del concepte de la llibertat financera, no us perdeu l'àudio del programa L'ofici de viure sobre aquest tema:

http://www.catradio.cat/audio/373506/Llibertat-financera

Les frases que no es queden al disc dur

2010-10-28T10:22:00.003+02:00

El problema d'escriure un article cada n mesos o anys és que cadascun d'ells és igual o més "dramàtic" que l'anterior. Perquè quan per fi aconsegueixes fer un moment per escriure t'adones que realment en tenies necessitat, i llavors surten cascades de paraules que s'acumulaven i feien bola. I aquesta gran bola baixa rodolant i s'ho enduu tot per davant. Així que sí, és convenient publicar articles almenys una vegada a la setmana per estalviar-nos cada vegada l'encesa del motor fred que no acaba de funcionar amb fluïdesa.
Sempre hi ha novetats. Només creixem. Adquirim consciència. Que no madurem, això no existeix, algú s'ho va inventar. El mateix que es va inventar la religió i la col-i-flor.
De nou a Barcelona, de nou hivern, de nou davant l'ordinador, constantment.
El propòsit de la vida, la por de la mort, preguntes i sentiments que tard o d'hora arriben i es fan un lloc en la ment per poc filosòfics que siguem.
I una pressa malnascuda que també és un invent infame i que no serveix per a res, perquè de les poques coses vertaderes que hi ha, la més sensata és l'ARA.
Per això estic aquí, perquè l'ara passa aquí.

Tanmateix, penso que els blogspots ja fan pudor d'antic i que no hi ha res més atractiu que un wordpress. Digueu-me antiquada.

Reflexions adoptives

2010-03-02T18:14:00.010+01:00

Recés

2009-11-12T09:21:00.003+01:00

It's all so quiet... shhhh... shhhh...
Que per què no m'he agafat vacances, em diuen. Vacances és el que tinc ara: ni caps directes, ni l'obligació de treballar si no en tinc ganes... Des de Cuba no seria conscient de la sort que tinc. En lloc d'això, estaria pensant per on començar, en l'organització de les carpetes al disc dur, en el material que em faria falta, en les subvencions que hauria d'estar demanant... Ni la Patagònia ni Jordània, prefereixo vindre de 9 a 17 al despatx, on el sol de tardor entra en abundància des de les 9 fins a les 12. És genial ser encara conscient del que he deixat enrere i d'apreciar les diferències, sobretot perquè la balança es decanta cap a la situació d'ara, m'encanta! A banda de tindre un súper company de despatx, que igual està que no està, amb la qual cosa no has d'aguantar ningú si tens ganes d'estar sola.
L'únic però és el pla fallit de segrestar el perrito i portar-me'l a la bossa.
Tinc tot un repte per davant que és atractiu d'emprendre. Potser en algun moment me'n canse. Però com que eixes coses no es poden preveure, gaudim el moment. Torno al carpe diem. A l'essència. A recordar la nena feliç i despreocupada. Gràcies vida per portar-me per i fins ací.

Give metal a chance

2009-08-22T11:24:00.002+02:00

He arribat a la conclusió que una persona pertany a una tribu urbana/musical i, sabent-ho o no, s'aproxima a la maduresa. O, si més no, al compromís. També és cert que potser alguns ho facen simplement per pressió social, com qui comença a fumar i li acaba agafant el gust.
Les persones de la meua generació que he tingut més a prop sempre han estat musicalment molt definides (parlo de tres persones) i, mirant fets passats i presents, m'adono que aquestes tres persones no han tingut mai cap problema per assumir un compromís. O per triar un camí. O per buscar responsabilitat. Crec que una persona ha de buscar aquest tipus de persones, sobretot a l'hora de tindre parella.
Si bé crec que un no s'ha de casar mai amb res i ser susceptible al canvi, crec que al fons de la flexibilitat hi ha d'haver una base sòlida sobre la pròpia identitat.
—Una altra vegada Anthrax? —li dic a Pablo mentre fa pesos. —Posa AC/DC, perfa.
Mai vaig xafar el metal. El doble bombo em fa un pírcing a l'estómac. Cal anar tan ràpid? Jo dec tindre el metal dins, dec tindre plom a la sang, perquè ja sóc prou nerviosa i el metal m'accelera una cosa de no dir. Per a mi, per qüestions de salut, on es pose un "You shook me all night long", que es lleven el power riff i els acords en cinquena, Pablo, Ayo i Marcos (l'antic) (mooolt antic) (he, he).

Vocabulari per les nits de marxa

2009-03-20T10:19:00.001+01:00

1. BOÇAR v. tr.
|| 1. Vomitar (Calasseit, Tortosa, Maestrat, Castelló, Val., Alcoi, Elx); cast. vomitar, arrojar. Ara les pagareu totes juntes i bossareu lo forment que li heu robat a Mestre Domingo, J. Pascual Tirado (BSCC, vii, 327).
|| 2. Donar, amollar diners o altra cosa que sap greu donar (Val.); cast. aflojar. A qui li va fer bossar, com dot per a la seua filla, la barraca de Patos, Pascual Tirado (Alm. Val. 1928, 31).
|| 3. Revelar, dir allò que caldria callar (Val.).
Fon.: bosá (Calasseit, Tortosa, Maestr.); bosáɾ (Cast., Val., Al.).

Recuperem el verb bossar/boçar, que potar mos l'està matant! Més val aquesta contribució a la llengua que no cap!

Del tó!

2009-03-11T20:03:00.002+01:00

Carol is

2009-03-09T19:36:00.002+01:00

Needing a Facebook detox therapy...
Always needing more and more and more and amore.
Behaving badly with her nails.
Hating a spot in her chin.
Gonna be free, she hopes.
Needing the beginning of spring.
The end of winter.
A terrace under the sun.
Someone to assure Pablito will never disappear while I'm here.
A party among friends every weekend.
A journey to Cuba in an immediate future.
A journey to anywhere right now.
A journey to anywhere not right now, but when temperature gets higher.
A journey to Chile in spring and summer (not now!).
So finally, thanks to this improvised list, what I think I definitely need is a journey. Thanks, words!

Per què no ha de ser la millor època?

2009-02-27T13:05:00.002+01:00

Amb diferència: les taronges ja estan dolces a més no poder, es percep i s'aprecia (amb amor) un sol cada dia més càlid i més present i un dia que ídem a ídem guanya minuts... No és l'estiu, no. La millor època de l'any és la fi de l'hivern, quan encara no és primavera però ja se sent l'agitació a la sang.
Gaudim de les carícies del sol. Afirmo i ordeno.

Quan el cap s'envola aquests dies sense feina

2009-02-10T17:29:00.006+01:00

ENXISAR v. tr.
Encisar (Tortosa, Falset, val.); cast. hechizar. Renova'l gloriós càntich que va engisar [sic] la terra, Llorente Versos, i, 53.
Fon.: eɲʧizá (Falset); aɲʧizá (Tortosa); enʧisáɾ (València).
Etim.: pres del cast. hechizar.

M'encanta aquesta expressió: m'enxisa. O siga: "m'anxise". Quina gran notícia trobar-ho al diccionari (Alcover-Moll). Una que és friqui i no té feina.

PD: I encara n'afegiré una altra:

2. MO
forma dialectal, reducció de mos, pronom personal de primera persona plural, quan va seguit de verb o partícula començada amb consonant (Tortosa, val., mall.). «Mo n'anirem demà». «Mo l'ha donada». «Catalina, abaixa, | que ja mo n'anem; | si no abaixes prompte, | te deixarem» (cançó pop. Val.). Agon mo'n irem que la gent no'ns senta?, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 275).

Grande, l'Alcover-Moll!

Ja arriba

2009-02-01T22:12:00.002+01:00

Tota jo sóc emoció, i la sensació de fred d'aquesta habitació no ajuda a fer desaparèixer la pell de gallina que em cobreix sense demanar permís per diversos motius.
Des que em vaig separar de la personeta en qüestió em vessen llàgrimes amb més facilitat, per això la seua arribada és una bona notícia perquè m'ajudarà a, entre altres coses, retrobar l'equilibri.
El molt pelat semibarbut és el meu guerrer de la llum, la fe personificada, el meu amor perenne.
M'alimento de l'energia proporcionada per les seues abraçades subnòrdiques, subbinòrdiques concretament, sota dos mantes per a poder sentir-nos amb el pit descobert sense fred. No hi ha res millor que els brasers humans. No és cert. No hi ha res millor que els brasers humans que emanen gasolina per l'esperit, fum d'incens relaxant, llum tènue acollidora.
Mi manchi, my Chilean-Italian guy.
I tantes històries que encara hem d'escriure. I tantes ganes concentrades en un únic punt, en aquell on convergeixen la teua línia i la meua. Vull convergir amb tu forever and ever. C cool.
Sé que no puc prescindir dels "¿cachay?", "sí po", "entrete", "fome", "hágalo nomás"...
Estic atrapada! :-o

Mare meua

2009-01-27T15:00:00.012+01:00

Només n'hi ha una d'educada.
El problema més gran, per a mi, és que en lloc de dir: "No mos fareu catalans!", diuen: "¡Polacos de mierda!". Si almenys hi haguera algun interès per utilitzar més el valencià o dignificar-lo... En fi, la història de sempre.
Els té ben posats la reportera, eh? És com tirar-se untat de sang a una piscina de taurons.
Mare meua.
http://es.youtube.com/watch?v=9lqqayOn6W8
"Soy, primero, española, después, valenciana",
però el que és sobretot, senyora, és una malcrià, d'anar cridant així a la gent que se li apropa educadament. Desde luego...

Gràcies, Josep, per fer que em quede aquest mal sabor de boca i aquesta revolució de budells a l'estómac.

Contes xinesos

2009-01-25T05:44:00.002+01:00

Hi havia una vegada una xiqueta que vivia a un baix del carrer Sostres, que tenia mal a les cervicals i que en el moment d'escriure aquest article sentia olor de tabac al seu voltant.
El pijama Morning Light de ratlles de colorins que tants sons li regalava, apenes li cobria ara prou com per no tenir una tensió constant per tots els músculs i tremolor als peus.
Beneït insomni, que deixes la teua víctima oberta de bat a bat per forçar-la a, finalment, escriure algunes lletres al seu quadern electrònic. Seu i dels que, silenciosament, el visiten.
El cap no para de funcionar. Ja pots posar-lo damunt d'un gran matalàs, al costat d'una gran companyia que dorm (avui, femenina), que ell s'alça rebel contra les forces de la física i desafia el bon estat de salut de la seua ama.
Dorm, fillet, dorm. Entra en silenci, tanca la porta, lleva't les ulleres, posa't dins del llit sense despertar a la convidada, tanca els ulls, respira tranquil·la, relaxa els músculs. Si és molt fàcil. Vaig a intentar-ho per vore què passa.
Ai, l'enyor. Cara a cara tot passa millor.

Banksy nostre que esteu en el cel

2008-12-04T15:03:00.003+01:00

In de gueto

2008-11-28T21:08:00.003+01:00

Poques coses en la vida m'han fet riure tant com el Príncipe Gitano cantant "In the Ghetto", d'Elvis Presley.
El meu granet d'arena perquè passe a la posteritat:
http://www.youtube.com/watch?v=w-yxVdW8ik0

Llar...

2008-11-09T15:44:00.003+01:00

I cada dia es fa més nostra.
Per fi hem desplaçat les humitats al lloc que els hi correspon, a la mar, o si més no al clavegueram (sense abaixar la guàrdia, però, ens estan aguaitant), els òrgans que hi ha a banda i banda del meu cap ja no senten cotxes, converses alienes i motos (sí, ni tan sols la teva Ducati a les 7 del matí, tros de...) i la porta observa joiosa com cada setmana entren i surten visitants que airegen l'ambient i augmenten la població de pelusses local :).
No hi ha res com un diumenge de matí assolellat, de cara a les figueres de pala del territori Güell, amb la porta de bat a bat i gaudint dels pocs moments de silenci de la setmana. I que això es puga fer en ple mes de novembre, és un dels luxes més imprescindibles de la vida.
La desesperant visita d'ahir a Ikea sumarà punts de marca pròpia (qui diu pròpia, diu vulgar, per com a totes les cas es hi ha els mateixos mobles de la mateixa botiga) de la casa, ara només ens cal un tornavís.
L'absència d'extractor de fums impregnarà les parets dels aromes dels nostres plats, però tot seguit les cobrirem de llenços personalitzats que per ara només ens podem imaginar.
El fred arriba, el sol no escalfa tant, però no m'importa molt perquè, d'aquí unes cinc setmanes, estaré en ple juny, a Nadal, a Xile. Can't wait!

Sobre el niu

2008-10-02T11:45:00.003+02:00

Oh, joiós dia de cansament acumulat, de benvingut matí precedit de nit sorollosa, d'esperada nit probablement tan escandalosa com l'anterior...
Res no sembla tenir importància, ni els crits de "gol" quan ja és fosc, ni les motos que sembla que siguin dins de l'habitació, ni la presència permanent de l'urbs a la consciència, ni la manca d'antena de la tele, ni la cita d'aquest cap de setmana amb draps, graneres, motxos, poals, productes de neteja per fer dissabte a fons.
Res, perquè l'únic que importa ara és que per fi comparteixo sostre (Sostres, 23) i parets amb el meu pelat, i perquè serem dos molt units els qui patirem penes i xalarem alegries jugant a les casetes.
On hi ha motivació no hi fa falta res més. La paraula d'aquest període és "res". I, a la vegada, "tot". O, si més no, "prou". De "suficient".
Si fóra el meu aniversari i tinguera que bufar uns quants (generosa) ciris, desitjaria conservar l'esperit motivat, optimista, inconscient, enamorat d'ara mateix.
Potser uns taps per les orelles a l'hora de dormir ajudaran. Per si l'alegria s'escapara per les orelles.

Rico, rico

2008-10-01T12:44:00.001+02:00

Esdeveniments II (Castelló crema)

2008-09-22T19:25:00.005+02:00

Esdeveniments I (ella, ella i el padrí polític i el padrí que esdevingué avi)

2008-09-22T19:21:00.002+02:00

C'est où la limite?

2008-09-14T21:56:00.001+02:00

Should be somewhere...

De professió... copiona

2008-09-08T22:09:00.003+02:00

Faig feina de lloro, d'un lloro amb una miqueta-eta de dret a decidir amb quina salsa vol que el cuinen (recordant cert director de banca social que va vindre a exposar-nos els seus arguments il·lustrats); sóc una maquineta de fer línies, no necessàriament frases, que satisfacen no només el lector, sinó sobretot el client. Si tu vols un volígraf, un volígraf tindràs. Això és fer garrama. Hauríem de dedicar-nos a exprimir-nos els cervells i a demostrar fins on estem disposats a arribar en voltes al velòdrom del racó creatiu del cervell. Seríem talentosos o no i ens pagarien o no. Deixa'm posar els punts i les paraules on pense que van millor. Que no cree tant, diuen. Que m'arrape a l'original, ordenen.
Però el fet és que una s'acaba acostumant a tot i, igual que els peus s'acaben assemblant a potes de pingüí després de més de 10 anys de ballet, el cervell i la vista es comencen a sentir a gust amb el nou modus operandi a l'estil de Bender o de qualsevol altre robot vist des de dins (interfície negra i verda, dades que apareixen com escrites en ordinador i amb veu electrònica de fons), fins el punt de pensar que no té res de roín actuar com s'espera que actues, si amb això guanyes alguna alegria i, sobretot, sempre que quede viu l'esperit original per algun racó de les entranyes. L'esperit original que crec que tots somiem en poder desenvolupar tard o d'hora.
No hi ha tard ni d'hora. Dieu-li-ho si no als meus peus, que en breu tornaran a ser més aviat potes de pingüí enfundades en sabatilles de color carn pegant bots davant d'un espill. Sí, sí ,sí... Notes de piano chopínic i necessitat de massatges. A veure quant durarà.

Perea

2008-08-10T12:52:00.002+02:00

És com aquell dia d'agost en el qual no tens res a fer, seus al sofà al costat d'una gran finestra fent força amb la voluntat perquè entre l'aire, amb només una peça de roba blava i groga que no cobreix ni les cames, ni els braços, ni els pits.
Fa tanta calor, fa tanta pau haver trobat un petit niu... Una cosa menys.
És un dia que fa immoral qualsevol "no ho faig perquè no tinc mai temps" anterior, la peresa queda ara al descobert i és tan òbvia que no poden haver-hi més excuses, avui toca fer alguna cosa interessant. Com ara escriure al blog. Com ara pintar un paper. Com ara escriure en privat. Com ara pintar la paret. Com ara escriure damunt d'un cos. Com ara pintar bigots a l'Hola. Com ara actuar.

Sol i merda

2008-07-16T17:14:00.003+02:00

Estiu a Barcelona, sense vacances, això és el que resumeix el títol d'avui :)

El consol és la gran finestra/paret que tinc a l'esquerra, des d'on veig arquitectura urbana des d'un novè pis i per on m'entren els raigs de sol la calor dels quals mor abans d'arribar a tocar-me la pell gràcies a l'aire condicionat. Això i el Josep (davant), Pep (davant-dreta), Myriam (darrere-dreta) i Montse (darrere). Traduccions i riures. I la sempre benvinguda pasta, per, tal com entre, lliurar-la a l'immobiliari aprofitat de torn en forma de fiança astronòmica. Visca la civilització.

Juny s'acaba, els dies ja s'acursen

2008-06-29T13:34:00.004+02:00

Em pareix trist que juny només haja de tindre un article publicat, i aquesta és la meua motivació per escriure'n un altre.
Encara que crega que no tinc molt a dir. Encara que sàpiga que l'anterior no és cert.
Per moltes coses: aquesta setmana ha començat el curs (màster acabat, curro nou), ja començo a fer vida d'estiu (amb la incursió d'ahir per la tarda a una platgeta de Tossa de Mar, a la Costa Brava, en bona companyia, i amb posterior visita al poble; bonico, bonico), i vida en parella consolidada que intenta no sentir-se gran (matrimoni), o almenys així ho pensa un 50% de la parella. I para el carro, que aquest és un gran tema.

A què juguem?

2008-06-01T14:29:00.003+02:00

Jo jugo a ser una traductora menjadora de pinyes a la recerca de la tarifa digna, o almenys al meu cap.
La setmana que vé jugaré a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia una economia digna a canvi de complir les teues expectatives i la intenció de fer gran l'empresa com si fóra meua?", o, a falta d'això, a: "Vale que estàvem a un mercadillo de RR.HH. i tu eres una empresa que m'oferia un contracte com autònoma i, ja que estem imaginant, et converties d'empresa de localització de software a estudi de doblatge i seguies contractant els meus serveis?".
També la setmana que vé, que és una setmana molt lúdica, jugaré a acollir el mascle que m'aprecia i a començar una relació quasi nova per nosaltres, una relació a curta distància. Molt curta :)
Jugarem a buscar una casa i a passar de xikillades. A donar la benvinguda a l'estiu des de l'estructura de carrers quadriculada, o des d'altres barris igualment contaminats. A atrevir-nos a fer el que les ganes ens suggerisquen.
A acabar aquest article per anar a dinar.

L'estrès com a forma de vida

2008-05-30T12:57:00.007+02:00

O estrès, o "pupisme". És a dir, ser un pupas fins i tot per dir que tens estrès, quan en realitat vius prou tranquil/la.
L'altre dia llegia sobre la popularitat creixent del ioga i altres pràctiques orientals d'autocontrol i relaxació com a remei contra l'estrès provocat pel ritme de vida de molts.
Encara que discrepe totalment de la velocitat que ens autoexigim per arribar a tot el que es veu que hem d'arribar, crec que hi ha molt d'"estrès psicològic". Dit d'una altra manera, volem estar estressats, i volem haver de fer ioga per "desestressar-nos". Quan en realitat n'hi ha prou amb tancar els ulls de tant en tant i fer unes respiracions profundes (pel nas). Això sí: jo mateixa, quan trobe una mica de temps lliure, m'apuntaré a ioga. Encara que em passe tot el dia fent teràpia antiestrès a l'oficina amb la tècnica mediterrània "fotre cap pal a l'aigua" i no necessite realment exercicis per pal·liar els estralls de la vida moderna. Però això és perquè el ioga i companyia no són només per desetressar-se. A vore, a vore... llavors... quin sentit té aquest post? Cap.
Hauria de decidir-me per una teràpia posa-piles, això sí que tindria coherència... Però d'això no n'hi ha a Orient... Hi ha alguna cultura que siga vaga per naturalesa? Perquè jo, amb els orientals, no tinc molt a vore, i si no, només cal llegir notícies com aquesta:

Un japonés encuentra a una mujer viviendo en su armario

¿Per què les coses que menys m'agrada fer són les que em fan sentir millor un cop enllestides?

2008-05-26T12:19:00.004+02:00

Trucar al client morós de sempre.
Acabar un treball que no gosava emprendre per la muntanya que em veia.
Sortir a trobar-me amb un munt de gent que no estic segura de voler veure, o per anar a un lloc que no crec que m'aporte moltes coses.
I segona pregunta: Per què quan crec que alguna cosa/algú no pot aportar-me coses interessants, al final el temps i l'experiència em lleven la raó?
Les lliçons de la vida per eliminar totalment aquests maleïts prejudicis tan incrustats a la massa encefàlica...

No es amor-odio, es simpatía-antipatía

2008-05-26T11:12:00.003+02:00

Em sento una mica exigent (intolerant) per sentir que una hauria de poder gestionar/decidir els participants de la seua vida social.
Ja no en contexts de poca durada, com un viatge en tren, un hola-adéu pel carrer o a un pub, a la feina, al pis, sinó en contexts familiars, en el sentit de familiaritat, d'aproximació, de "tan amics, que som com germans".
El motiu és que aquests personatges que el meu estómac encara no tolera poden fer d'unes hores potencialment genials, pel sucre que flueix per l'aire amb la textura de la mel, unes estones vulgarment previsibles i exemptes de màgia, semi-màgia, o qualsevol substància necessària per carregar el dipòsit de les endorfines.
Tanmateix, sóc conscient que amb aquestes línes estic fent apologia de l'egoisme. No l'egoisme natural i necessari en petites dosis, sinó l'egoisme barat i improductiu.
El meu consol i justificació, el títol.
Serà necessària l'existència de les persones que donen vida als nostres sentiments negatius envers altres, envers nosaltres.

I feel good

2008-05-18T21:49:00.004+02:00

Després d'uns mesos de rutina ja massa apresa de TM, ai, no, d'M, canviem l'aigua a la peixera de nou i donem la benvinguda al nou company d'aquari: el pepino de mar.
Simpàtica la vida. En aquest moment, tenim les necessitats resoltes. Clar que no estaria malament anar una mica més enllà en l'acompliment dels desitjos, però una es conforma amb el mínim regal i, a més, a una li agrada viure al ritme de les flors. Perquè la perea no és compatible amb l'ambició.
Benvingut, Sr. Motivació, t'espero amb els sentits oberts. Adéu, telèfon i Skype.

Nadal a Xile! Bacán!

1 de cada 34 aprox.

2008-04-29T23:22:00.002+02:00

Aquest maleït mal de panxa, aquesta fam carpàntica, aquesta son que no em deixa dormir...
Unes hores de lamentacions internes, de susceptibilitat externa i de ganes d'esborrar aquest dia del calendari i els crits i somriures aliens.
Tanmateix, la norma mensual mai no m'havia afectat com avui. En cap d'aquests dies de cada 34 havia tingut tantes ganes de plorar com avui, ni de posar-me a pegar crits als que no respecten el meu descans com avui.
Em faig una mica de por, sí.
Hauríem d'afegir un element més a la llista de les úniques persones que sempre diuen la veritat, que fins ara eren els xiquets i els borratxos. Les terceres serien les dones regloses.

Res no existeix

2008-04-08T14:37:00.005+02:00

Res no és el que hauria de ser. Concretament, res no és el que es diu que és. I les persones que cerquen la veritat haurien d'acceptar l'ambigüitat a la qual estem exposats (és així?). Perquè els JJ.OO. no són els JJ.OO. Etc., etc., etc.
El primer i els etcèteres només són eines al servei de l'activitat econòmica.

Però, per favor, que no s'acaben mai els romàntics que, simbòlicament, lluiten en contra de les evidències, encara que només siga per atraure l'atenció dels mitjans de comunicació. Només faltaria que eixos quatre felins no pogueren sortir de casa a fer una crida al sentit crític i a la justícia, i a quedar, davant de la massa, com descerebrats.

"We can believe in change". Però si surts elegit, Obama, no deixaràs de ser el President of the USA.

"Mo" n'anirem a fer xiquets...

2008-03-26T22:38:00.002+01:00

... van dir A. i S. un bon dia d'ara deu fer un mes. Jo crec que no es van parar a pensar en el que els esperava. O potser sí i van decidir posar-se la manta el coll i van agafar el cabasset per anar al Postiguet.

Per això els desitjo un bon inici i transcurs d'aquest moment d'inflexió, que segur que tindrà final feliç, i si no té final, millor que millor.

Ara, a comprar llana per fer peücs, a aprendre's tots els tipus de bolquers i preparats en pots de vidre i a pintar l'habitació de rosa o blau.

Encara tenen les tisores a la mà, són els primers a tallar la cinta d'inauguració, who's next?

Temó

2008-03-11T09:54:00.001+01:00

A la província de Castelló, 164 persones han votat a FE de las JONS, quatre de les quals a Benicarló.
Tan poques?

Coses difícils I

2008-03-10T14:25:00.001+01:00

Com s'escriu "manchise"?

Memòria peix

2008-03-10T14:02:00.007+01:00

Què? Ah, que anava a escriure un petit article... Val, val, és que, saps què? De vegades se m'obliden les coses uns segons després de pensar-les...

Què mires? Qui ets? Ah, sóc jo, ha, ha, quin cap...

A qui vaig votar? Què va passar? No, dona, aquesta és broma, la derrota dels "roïns" no s'oblida fàcilment.

El temps passa massa ràpid, no dóna temps a assimilar les coses... D'aquí quatre dies, ja tindré a Cachai per aquí, estarem a la platja en biquini en ple desembre i jo tindré temps per fer el que decidisca fer. Això últim ja és més utòpic, però és bo seguir somniant. De tota manera, és menys utòpic que trobar una casa a un preu que no sagne els òrgans, o que deixe de guanyar la dreta mafiosa a la rechió valenciana. I no tan rechió. A la zona nord, tan prop de l'Ebre con està, els donyets també fan maleses a les urnes, pintant les paperetes roges de color blau.

Però el més utòpic de tot, el que fa riure fins i tot als planetes amb possibilitat d'alinear-se, és que en algun moment deixe de tindre son i d'adormir-me "por los rincones", és a dir, "by the corners".

Dono públicament la benvinguda virtual a Núria, i física a Ewelinka i Dorotka, que m'arriben aquest cap de setmana.

Com mola...

2008-02-27T12:03:00.006+01:00

Sí...
...motivar-se
...echar unas risas
...sentir que no passa el temps
(és a dir, que no acabes de crèixer mai)
...i les sessions de fotos al mig del camp!!
sense vergonya
o amb molt poca
he fet una fletxa!
Moooooooooooola

Quan la rutina allibera

2007-12-10T16:38:00.001+01:00

Moments plàcids de respiració lenta, mentre presencio la meua participació en el funcionament de l'engranatge matinal diari (de Barcelona) barceloní.
Avui, el metro i el ferrocarril, així com el rellotge, conspiren a favor meu.
Encara que bufe mestral.
És la feliç arribada a casa, un indret contaminat però ple d'alegries.
Aquest matí fins i tot tinc temps d'escriure unes línies i puc presumir de no haver sofert tocaments d'altres cossos involuntaris. Així com de no haver estat el blanc de la ja tradicional superioritat i insatisfacció gal·la. Intentaré no triar (per error) un lloc per viure on la gent estiga programada per a l'enfrontament continu amb els iguals.
I tanco la paradeta perquè avui també m'ha tocat una lectora lateral. Bona nit, plaça Catalunya, i bon dia, Sabadell (45 minuts). No sense esmentar l'encert del creador del pont de la Puríssima, així com el bé que ens fan a mi i a Pablo els altibaixos.

Sólo con saber que respiras, ya me alegras el día

2007-12-05T11:37:00.000+01:00

Sometimes it's good to have small or a few things... You keep them like treasures and they cost millions to you.
Aquest és el costat bo de la distància. Fot no tenir-ho sempre que ho vols, però així la "cosa" en qüestió guanya dignitat i valor. És un bé escàs.

Poema sobre el fil musical de l'activitat traductora

2007-11-07T12:28:00.000+01:00

Kiss FM stinks
Kiss FM sinks
Don't wanna listen to it
I feel I might want to kill
They always play the same
They should have a bit of shame
Vonda Shepard is not in
nostalgy of the 70's
(of the 80's and 90's)
Nostalgy is not cool
When you translate about tools
I rather prefer Radio 3
With its weird presenters

El meu entorn i el Camí

2007-11-06T20:06:00.000+01:00

Quin és aquest misteri que atrau a molta gent del meu entorn i els empeny a caminar desenes de quilòmetres durant uns vint dies sense descans, que els tortura els peus, de vegades els porta a un estat limitat de forces que a penes els deixa voluntat per continuar..? (I com poden estar fent amistats profundes mentre van amb la llengua fora?)

Suposo que l’única manera d'esbrinar-ho és anant-hi (visca els pronoms febles!), però també diuen que l'única manera de poder anar-hi i que sigui més que un trekking és si abans has sentit la crida del Camí. És a dir, si el Camí t'ha fet adonar-te que és “el moment”.

Ja n’han caigut uns quants, i jo estic a l’espera de “la Trucada espiritual”.

Atrapada

2007-10-02T18:28:00.000+02:00

El que m'ha motivat a dignar-me a passar de nou per http://www.blogger.com/ ha estat una rutina que comença ara. No es pot tenir tot, i per això quasi asfixiar-me (i conèixer les formes del cos dels que tinc al voltant amb el 'rosse') tots els matins al FGC cap a Sabadell, a més de respirar de tot menys oxigen, el soroll, la pressa, etc. és el preu que he de pagar per una nova experiència i, de moment, compensa. És el que pensava quan, a la Mercè, veia muntar, desmuntar i desfer-se castells a la plaça de Sant Jaume... Tan simple com això. L'eterna actitud variable segons la plenitud de la botella.

Barsalona m'ha acollit bé i, mentre tinga l'UAB per escapar-m'hi a respirar aire net, em donaré per satisfeta.

i 100! i... nova vida!

2007-09-03T13:47:00.000+02:00

No ha estat premeditat, però l'article número 100 del meu abandonat ciberdiari personal coincideix amb l'obertura d'una nova etapa (per què sempre a setembre?). La meua vida encara es grava en VHS i, com que sempre m'ha fet pena esborrar (mai perdonaré a mon pare i mon germà per gravar un partit de futbol damunt de la meua venerada 'Dirty Dancing'), ja tinc una col·lecció de cintes, una per any (escolar), apilades cronològicament, amb noms de diferents països a les etiquetes. Sempre va bé guardar-les per casos com el meu, de desmemòria senil precoc.

El que té d'especial la cinta que ficaré la setmana que vé dins de la càmera és que per fi es torna a fer rodar ben prop de casa. Casa? A on està això? A vore si resulta que al final 'casa' acabarà sent allò del que un es pega la vida fugint, o una cosa abstracta que no acaba mai d'existir...

En eixe cas, diguem que el que voré per l'objectiu serà un paisatge familiar, amb sons familiars i... molt esperats!!

També, en aquest cas, la meua novela personal comenca a agafar forma, a (pre)veure episodis amb prismàtics del que podria ser una continuació satisfaent del meu camí. I no només meu. Això és el millor d'aquesta nova cinta. Coprotagonitzada per mi... i un altre.

El mundo es mío

2007-06-28T09:20:00.000+02:00

Pero amb tot i aixo crec que 'casa' comença a estirar... Em pensava que aquest moment no arribaria mai!!

Aniré al lloc de partida de tot, a un lloc on les visites sempre han estat fugaces, i on sabia que algun dia aniria a dedicar uns episodis de la meua vida. Suposo que hauré de començar a escriure oriental (pas chinoise) per no donar el cante a les classes de traducció. Es que des que em van contaminar amb el virus de l'Horta...

Bon vent i barca nova :)

Again the same song

2007-05-28T09:15:00.000+02:00

Per què no ens cansem? On està la joventut rebel d'aquest país? (o com es compten els vots d'aquesta?). Quina vergonya seguir sent la platja-feud de Madrid!!! Encara no me crec que tot seguisca com fa quatre anys, a aguantar fins l'eternitat més ulleres de sol i més bronzejats de sandvitxera... Ni per ser d'esquerres ni de dretes, pero el canvi fa falta!!! A qui li interessa viure en un sistema elitista i corrupte? Què en traem d'aixo? On és la moral? O no és que els votants no tinguen moral, sino que no troben per cap banda la voluntat de ser ells qui decidisquen, per una enyorança estranya d'uns temps repressius que, a força de repetir-se, un s'acostumava i fins i tot donava seguretat? Es com si es sentiren desemparats sense una mà autoritària i ferma pero, sobretot, antidemocràtica. Estem acostumats a que ens donen 'palo', i avant. No s'alça el cap, ni ganes, perquè el que pot vindre podria ser pitjor i segur que no donarà tantes perres. Ah, les perres...

Yuyu

Veigues tu

2007-05-25T10:10:00.000+02:00

A que no sabíeu que quan plou poc "It rains a little bit, but even if it's a bit, it rains enough"?

I que quan ajornes algo per una dona és perquè "Throws more a fig´s hair than a ship's thick rope"?

I que si et diuen "I would like to see you by a little hole" és perquè no es fien molt de com fas alguna cosa?

I que si algú diu "I shit in the salty sea" és que té algun problema?

I que si "The thing has testicles" és que no estàs d'acord amb la "thing" en qüestió?

Bé doncs, "give the trompa back to the boy", que li costa molts diners, que li l'ha comprat son pare i sa mare no sap res.

J'aime bien

2007-05-24T12:11:00.000+02:00

Clarifying the last one

2007-05-23T11:06:00.000+02:00

I see that friendship can be a shit on a stick when there are physical barriers.

When coupleship kills friendship...

2007-05-22T09:32:00.000+02:00

Or how to be down twice

One of those priceless and creative mornings in which you don't need the sun, cos you have it inside. When everything seems so clearly solved that you don't seem to have to worry for anything. That morning you have reached an agreement. Or, rather, a truce: "Let's not kill it, let's keep it alive, even if under a new shape".

In the afternoon the joy moves back to reality and it's harder to keep being high. Again, prejudices, fears, in short: normal life, stick regularly out.

Let's think of the night. When I'll find the little girl who doesn't care. About nothing in special. About anything. Elle s'en fout. Où elle est? Parfois elle vient. Est-ce que j'ai envie de la voir? Bien sûr, quelle bêtise.

Festif Day

2007-05-17T13:58:00.000+02:00

Avui no treballem a França. Ací entre ponts, setmanes de vacances de primavera immediatament després de Pasqua, festes religioses (i aixo que és un estat laic), etc. Treballen menys que el sastre de Tarzan.
Avui diuen que és l'Ascenció, la festa annual dels treballadors i directius d'Otis i de Thyssenkrupp. Faran una paella o una torrada de germanor, repartiran paperetes i rifaran un pernil.
Avui faria 10 anys i en fa 4.
Felicitats al premiat amb aquest article al meu blog :)

A quitar el polvo

2007-05-10T16:04:00.000+02:00

Tengo la agenda a punto de rebentar pero la cabeza me va por otro lado, ignorando blogs por actualizar, proyectos emprendidos con energía y dejados aparte por la mala memoria, compromisos sociales, proxímisimo examen de francés, llamadas a landlords pendientes... Cuando uno se acostumbra a improvisar es incómodo volver al guión.

Antes de que se llene de polvo y acabe desapareciendo de mi masa encefálica:

- Genial semana de formación en el pueblo de Astérix y Obélix, Irlanda II, desmelenándome como hacía tiempo que no ocurría con Gema, mi Thelma asturiana particular. Y qué decir de esa paella para 20 alemancitos y bretones y de la clase improvisada de flamenco... Si hubiese colores para inyectarme en los mofletes mientras escribo, me pondría el granate.

- Empalmando con lo anterior, fin de semana playero bajo un sol engañoso que me puso un biquini blanco 'inquitable'. Acampada buena en el Delta de l'Ebre II, Camarga, les salins de Giraut, rodeados/as de flamencos, pero no los que van vestidos de faralaes, los rosa que vuelan, para variar.

- Ultima aventurilla, visita relámpago a Benicarló con su Anal, y encuentro sorprendente con Byk. Buf, la meua genteta. Ni el seu pes en or.

Y ya.

En junio más. London y bodorrio en Blo, para ser exactos. En julio, Festival d'Avignon, sesión intensiva. Y después, ya veremos. Para agosto queda mucho todavía.

Queda confirmado

2007-04-19T14:34:00.000+02:00

"Si las armas estuvieran permitidas en el campus, esto no habría ocurrido. Quizá hubieran muerto una o dos personas, pero antes de que cayera la tercera, el asesino habría sido abatido por alguien con un arma".

(...) Cincuenta y ocho años y una irrefrenable pasión por las pistolas -lleva una al cinto- y la Segunda Enmienda de la Constitución estadounidense, que reconoce el derecho del pueblo a poseer y portar armas.
"Éste es un país de armas", explica el dependiente que puede que le vendiera el arma a Cho. Dentro del establecimiento, nadie quiere identificarse. Pero todos están orgullosos del trabajo que realizan: "Armar al pueblo", según su definición y ajustándose a la ambigua Segunda Enmienda. "Mire, señora", explica con paciencia el dependiente, un tipo enorme, perilla perfectamente afeitada, sentado con las piernas bien abiertas, "si no fuera por mi derecho a armarme, yo hoy hablaría con acento británico y usted en alemán".

(...) "Los europeos son incapaces de entender qué pasa en este país. Es como si yo le intentara explicar a usted cómo se tiene un hijo". "¿No puedo, verdad?", pregunta. "Pues dejen de intentar averiguar cómo pensamos aquí".

De www.elpais.com . Una pared para que me dé de cabezazos, por favor. Que corten y peguen USA en otra galaxia. Va, Bill Gates.

InTaNtaNeaS de PâQueS

2007-04-18T11:44:00.000+02:00

Ah, l'amour...

Amb Rakelín i Van Gogh

La Provença profunda

Remembering Ziuta ;)

Typical provençal

ça m'énèrve...

2007-04-18T09:51:00.000+02:00

Même si je suis en France, même si je devrais écrire en franco-espagnol pour me faire comprendre pour une personne qui m'énèrve trop, I feel like English today. Because I like the unusual situation of speaking/writing English under the sun and in T-shirt, in April. And because my English-speaking audience deserves that :)

Loneliness and low surveillance (French word ;P) in my work allow me to disappear for a while from the most flamenco of all the offices in Avignon. Not physically, though. That's why I have to be careful and say "Association Alhambra, bonjour?" if someone calls, and not "Hello?".

Nice high temperatures, slow Northern breeze (even if 'northern' does not deserve to be written in capital letter), not many clothes on people, wrinkles on faces, shouts on the streets, open windows,... Just others' impositions of ideas stain this joyful landscape. Yes, I know what you're going to say, 'nobody said it was easy'. So... patience (another French word ;P ;P). And lots of love to you guys :)

Such a Weird Farewell

2007-04-18T09:15:00.000+02:00

She spent days and days sitting on the same chair. Just getting up to take some food from the cupboard and to go to her bed. She would always stare at somewhere far away from there, somewhere between her and the floor. Never talked, never smiled. One day, she opened her mouth. 'I'm leaving'. And she left. Later I would miss her a bit. Or I would just remember the way she stared at the floor, and tell someone that once I lived with a girl who had a plant's life. She must be travelling to the sun now. Maybe she'll meet the Petit Prince on the way there, and that'll make it easier for her to stand high temperatures.

I'm still under the effects of the coldest farewell ever.

Filla d'Enlloc

2007-04-03T12:35:00.001+02:00

No tinc cap dubte sobre la meua procedència. Sóc de casa meua, i a casa meua tornaré, en avió, en tren, en cotxe, o en una caixa.
Vinc del sol, del sol com un mussol, on, paradoxicament, un té més dificultats per trobar la intimitat, eixe tresor preuat tan rebaixat de preu quan es té la boca gran.

Enyorança d'Enlloc

Ciutadana del món, o simplement afectada de pèrdua de memoria precoç, el cas és que la nostàlgia m'ataca per motius que no són la llunyania del propi portal de Betlem, ni de llars passades de passada. La tranquilitat envaeix la meua ment quan penso en la meua llar futura. Afortunadament per nosaltres, la generació del "usar y tirar", l'establiment d'una vivenda no esdevé necessàriament una prioritat. Potser parlo de mi en tant que generació. Potser obvio les causes detestables que ens porten a no tindre casa nostra. Pero potser parlo del carpe diem dels exèrcits de joves immadurs, a qui la inconsciència no ens deixa planificar el futur (almenys de la mateixa manera com es feia) i ens ofereix l'alternativa d'anar agafant al vol les pilotes que no passen molt altes. Es tan emocionant com viure en una pel.lícula amb un final llunyà i tan prometedor que no podem ni apagar la tele ni alçar-nos del sofà per anar a fer pipí.

Avui reclamo el meu dret a fer de jove eterna (o duradora), i declaro el meu desinterès per escriure una vida que no siga la meua.

Mi hija y mis cocs

2007-03-28T12:17:00.000+02:00

Oui, c'est moi. Et Martita. Et Luigi.

Bonjour Printemps

2007-03-21T09:33:00.000+01:00

Peur à une feuille blanche

Dans ce cas là, par contre, ça n'est pas la peur typique de l'écrivain, qui ne sait pas comment commencer à s'éxprimer sur le papier (car avec un PIM-PAM c'est très simple et étonnant de remplir une feuille presque sans se rendre compte. En plus, le PIM-PAM ouvre une porte vers la libération des âmes pétites. Des âmes qui ont besoin de parler sans organisation, mais qui ont du mal à sortir dehors). Donc, c'est la peur à commencer des choses dont on devient responsable.

La liberté, c'est cher de poursuivre, ça. Parfois cela pose des problèmes, malheureusement trop (trop?) de liberté nous rend esclaves de notre propre répression.

Franchement, ça serait mieux de laisser le printemps entrer dans les yeux du coeur et de la cervelle et essayer à écrire de la littérature souriante comme Saint-Exupéry.

Quan es volen dir tantes coses que la porta de la boca, o dels dits, es bloqueja

2007-03-16T13:14:00.000+01:00

Voldria parlar de tantes coses... Dels plans que naixen i de la por que els mata. De la necessitat de pensar clar amb una goma que esborra abans de començar a escriure.

Hi ha una boira molt densa, com lletres de fum que surten de la boca de Valentin quan té el cigarret a la mà, i que descriuen: "NO". Com quan no s'entenen les propies paraules, o com quan l'únic que es veu clar a la jungla del cervell és molta mala herba o, si hi ha arbres, no deixen veure el bosc. I saber que no caldria tant d'esforç per arrencar les herbes, i tot i així no fer-ho, és com alcohol per terra seca. S'alimenta la grisor.

Es curiós com hem après a atribuir l'estat de moltes coses a les estacions de l'any, sobretot a la primavera: nervis, inestabilitat, canvis en la figura, falta d'energia, etc. O tot el contrari: ganes de viure, felicitat, etc. El secret està en aprendre a jugar amb els canvis, o simplement ignorar-los. I estar ocupat, molt ocupat. Dakipallá. I assaborir els caramels en lloc de pensar: 'Ai, no em convé'.

Amb aixo i un coc ràpid, me'n vaig a jugar a ser feliç.

Vé el cap de setmana

2007-03-16T13:13:00.001+01:00

I jo em pregunto

2007-03-16T12:53:00.000+01:00

A quin tipus de llengua se li acudeix evolucionar d'una manera tan poc pràctica com per:

- que el fonema /u/ es represente ou i que la grafia u es llegisca /iu/?
- que la lletra e es delletrege com /o/?
- que 78 siga 'seixanta divuit' i 96 'quatre vints setze'?

Ah... Pensaments d'una ibèrica inadaptada. Amb forma rectangular en lloc d'hexagonal.

I stick to green

2007-03-12T15:01:00.000+01:00

After a year and a half reading on the same template, I decided to change "Derry green" for "vert Avignon". But it does not mean that I will update more often... I will just be surprised when I'll type mondocatxarol.blogspot.com and I will read my words as if it was another one who wrote them.

Després d'un any i mig de llegir-me sobre la mateixa plantilla, la canvio, pero sense canviar-la molt. Perquè en el fons sóc conservadora, encara que de vegades m'agrade portar la contraria, o com quan els impulsos em porten a donar girs de 180° en la marxa de les coses.

Verde que te quiero verde... Verde de lechuga, verde de naturaleza, verde de mezcla de sol y mar, verde de las cosas cuando son jóvenes, verde de inocencia, verde de criticado, verde como el color que rima con "volver a verte".

Kevin Johansen m'a dit...

2007-03-08T14:20:00.000+01:00

Que a nadie le amarga un dulce.

Que en la simplicidad se halla la paz.

Lo mejor es que yo también se lo he dicho a él, con lo cual ha sido un intercambio de camisetas entre futbolistas del mismo equipo.

No sé si se puede hablar de una manera más críptica, pero lo intentaré. También intentaré construir frases de más de una línea, para dejar de parecer una estudiante de español.

El silencio de la noche del martes parece haberse establecido como algo permanente. Si se rompe, bienvenido sea.

Cuando el palomo llega al palomar, puede pasar sin llamar, pero diciendo la contraseña.

Ooh meu amigo Forges

2007-03-08T09:44:00.000+01:00

Si fossem 'anglousaxons' diríem: "Happy Women's Rights Day", pero prefereixo recordar aquest dia amb el colega d'aquí dalt. Haurien d'inventar el Dia Internacional del Bon Humor, perquè també és una cosa que, com molts drets, escasseja. Hale, dones, sabem el que tenim i el que mereixem. Ni més ni menys que qualsevol ésser humà. Guanyem la batalla al món animal (la raó sobre la força).

On va être sincère...

2007-03-01T09:59:00.000+01:00

chaqu'un, il faut vivre sa propre vie

Qu'est-ce que tu regardes?

2007-03-01T09:54:00.000+01:00

- No, no, qu'est-ce que vous regardez?

Arreglant plats trencats

2007-02-27T18:02:00.000+01:00

Puede que sea mejor esconderlos debajo de la alfombra.

Sea como sea, ante todo, que no se entere Mme. Lavabre.

Andalou como tú, tururú

2007-02-14T10:05:00.000+01:00

Con volantes y a lo loco

desde mi nuevo mundo rojo,

tengo el gusto de presentarles este festival

que, aunque no lo parezca, no está del todo mal.

Lo organizamos Anne, Béa, Luis y yo

sin matarnos mucho, como marca la tradición.

Organiza que organiza al estilo andaluz,

haciéndolo todo a última hora, faltaría plus.

Agenda

2007-02-13T17:05:00.000+01:00

Je vais nettoyer ma chambre, parce que aixo no pot ser...

I a preparar l'exposició per demà a francès

I a sopar prompte per arribar a temps a flamenc

I a desestendre la roba eixuta

I a preparar la classe per Etienne

I a trobar temps per fer 2 truites de patata

I a dir als colegues que divendres han de vindre chez moi a les 20h més o menys amb el que vulguen beure

I trucar al Délirium per reservar per divendres!

I parlar amb les xiques per veure què fem amb el plombier i la simpàtica Madame Lavabre (à nous reinsegner à Place de l'Horloge, peut être?).

Coses que es diuen

2007-02-13T14:45:00.002+01:00

Donc...voilà!Par contre...Du coupBien entenduC'est pas vrai!C'est pas graveBien sûrJ'adoreJe rigoleAttends!C'est pour rigoler...C'est super!C'est chienC'est drôleMais non!Tout à faitBaaa, écoutes

I love it

2007-02-08T21:47:00.001+01:00

I saw them up and barking, sniffing their asses, running around and wagging their tails off...

Erase que se era...

2007-01-31T14:25:00.001+01:00

El cuento de hoy (y no es de los hermanos Grimm):

MADRID, 31 (EUROPA PRESS)
El Partido Socialista de Madrid (PSM-PSOE) denunciará ante la Fiscalía del Tribunal Superior de Justicia (TSJM) a la presidenta del PP regional, Esperanza Aguirre; al secretario general, Francisco Granados; y a la presidenta de esta formación en San Martín de la Vega, Carmen Guijorro; por la reproducción en la página web de los populares de esta localidad de un vídeo que acusa al presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, de "pactar con los etarras"
los atentados del 11-M para "llegar al Gobierno".
El vídeo, que está incluido en un espacio de "contenidos recomendados" del portal del PP de San Martín de la Vega, defiende la tesis de que en las explosiones de uno de los trenes de Atocha participó el etarra Asier Ezeiza, al que una voz en off identifica en una imágenes "huyendo del lugar con dos mandos a distancia en las manos".
Entre sus conclusiones, el narrador del vídeo afirma que "Zapatero no quiere detener a los etarras porque pactó con ellos para llegar al Gobierno" y advierte de que el presidente del Gobierno "sabe que es tan asesino el que mata como el que recompensa por hacerlo". De igual modo, se sostiene que la policía y los jueces "mienten" sobre los autores del atentado y que el presidente censuró en dos cadenas nacionales la información relativa al etarra para que no llegara a la opinión pública.

Qué bien estar de exilio por Europa. Tan lejos de esas cosas mal perdedoras con corbata...

I couldn't help not editing it!!

2007-01-25T14:18:00.000+01:00

Buf, mon little Nicky vale mucho...

You, Spanish, dressed in red,
Me, British, daubed in brown:
Tu viens d’un pays ou la soleil brise,
Moi, plus Anglo-Saxon, avec ma parapluie.

Les Papes habitaient à coté de chez toi,
Je ferai le même, si j’avais la choix,
For the spirit of fiesta where the moonlight fell,
For the rhythm of people in Avignon’s citadel!

Laisse brûler encore cette flamme latin,
Laisse le dérouler – s’il te plait ,
Encerclé par du brouillard froid,
Dans cette mois de janvier.

Què puc dir??? Nick, eres un solete!!!

Imminent reunion

2007-01-23T10:10:00.000+01:00

Exactly 10 days to see my dear Ireland-Poland again!

It seems that even the weather is celebrating it in Avignon by raining... It was so sunny last week, and since I bought my plane tickets, the clouds arrived, who doesn't believe in signs after that?

I can't wait, cos I know that I will be really spoiled, something that I miss. By Puti and by Peter, specifically.

So be ready, Sandino's, there I go!! And Ziuta, clean your guitar, I really need a karaoke session!

Buscant pel més profund del bagul...

2007-01-21T16:19:00.000+01:00

De quan el "Babala" era encara "A la babala"...

- Bé...
- Tu no saps qui eren tampoc, no?
- Sí... Tinc un disco... Que a mon pare li agraden.
- Ah, pos ton pare deu tindre la meua edat.
(...)
- Ara anem a vore el de Carolina, ina, ina!
- Aixo era un submarí que... anava... per la mar... I un peix gros que també anava...
- Pel mar...
- Pel mar...
- Sí, perquè per la carretera seria una mica difícil...
- I es troba al submarí, i se'l volia menjar...
- Qui? El peix este tan gran?
- Sí.
- I què va passar?
- Que el de dins li deia que no, pero ell no li feia cas, no?
- (ha, ha) Normal, (...)
- Entonses se li acut una idea, trau un peix que era de la mateixa raça i aixo... que és de plastic...
- D'eixos que s'unflen, no?
- Sí. I entonses el peix s'enamora...
- Esta molt somrient, no?
- Sí... I el tira a la mar... I el segueix, i com flotava, pos el segueix per baix...
- I així el submarí va poder continuar tranquilament el seu viatge, no?
- Sí.
- Molt bé, Carolina. Ara anem a parlar amb la Babalona, que esta en Cullera, per telèfon (...)

Enoc, pregunta: Rocky, Speedy o Lokillo?

(- Hem decidit, el Gran Babalot, el meu Gran Babalot i jo...
- (El seu home)
- Sí, exactament... Que ha guanyat la prova... l'equip... rosa!!!
- Bieeeeeeeeeeeeeeeen!!)

Homenaje a mi Jueves

2007-01-18T16:19:00.001+01:00

Modesto, pero sincero.

Por los buenos momentos que me hace pasar.

Y ahora encima han introducido una nueva sección en www.eljueves.es que se actualiza a diario, el Nonoticiero. Perfecto para l@s exiliad@s con humordeficiencia.

Enjoying dreams

2007-01-16T11:47:00.000+01:00

No he acabat encara amb els flamencs i ja estic pensant en el tropic africà

Es com no haver-se acabat la fresa acida i ja estar mirant els dulcipica

Somnis i somnis i més somnis... Que et fan renàixer el somriure a la cara i que et fan voler no parar mai d'aixo, d'anar botant de somni en somni. Pero la realitat ens aguarda, no ens ho posara gens facil. Resistir-se? Deixar-se vèncer? El que més convinga en cada moment. De moment, la realitat no pot amb mi :)

Aujourd'hui (et hier) c'est à moi

2007-01-12T12:01:00.000+01:00

Jamais le jour d'anniversaire après les 20 ans a été un jour heureux, c'est pour ça qu'on a inventé les voeux... Mais aujourd'hui, pour la première fois, je ne me sents pas vieille.

Et c'est ça ce qu'on doit vraiment fêter. Et aussi que je peux déjà ecrir en français (avec des fautes et très doucement, mais je ne pouvait écrir que trois mots il y a trois mois). Et que le soleil est sur nos têtes. Et qu'on apprend a valorer ce qu'on a appris dans la vie. Et qu'on se sent un peu plus forte chaque jour.

Il ne manquen pas des raisons pour être positive :)

Joyeux anniversaire à moi et à mon père, à Marta, à Amandine, à Laura (Soria), et à beaucoup des autres.

Euskadi y olé

2007-01-11T13:29:00.000+01:00

Dos oles pels que saben viure

2006-12-26T12:02:00.000+01:00

Rius de tinta i venes d'aigua...
Mans de gel i cor de nata...
És tan fàcil ser...
Tan fàcil com fer calça...

Cold water buckett

2006-12-20T11:33:00.000+01:00

Today I woke up for a while from a delicious dream, and reality showed me again that life has lots of different stimulus to offer to us. This time it was a kind of stimulus which told me: "but what did u think?". Yep, as I wrote once, the bus won't wait for us, and sometimes we have to know when and how to stop looking at the flowers and at the birds. Well, I have to disagree with myself at this point, since I must do what makes me happy, that is looking at the flowers and at the birds, but being aware that there are lots and lots of other things beyond that. Like the mud embracing the flowers, like the little ants carrying grass, like lots of other beings who have a life as well and who might be looking at the flowers too, or maybe not.

After I pulled the knife out of my heart, I felt happy for him :) After all, he wasn't for me

Titulars nadalencs, non ci credo!!

2006-12-19T11:52:00.000+01:00

Este año, los niños de la Lotería de Navidad prometen sorprender con una nueva imagen

Comercializan la muñeca "Leonor"

Una fábrica alicantina comercializa una muñeca cuyo parecido a la Infanta, hija de los Príncipes de Asturias, es, según su propietario, "asombroso" y "circunstancial". "Estábamos preparando el nuevo catálogo y decidimos elaborar diversos modelos de muñecas. Cuando una de ellas salió de modelaje, alguien dijo: Se parece a Leonor, la hija de los Príncipes". Aunque el "padre" de la muñeca Leonor sostuvo que el hecho es "ocasional" y "circunstancial", precisó que "era tal el parecido, que decidimos mejorarlo".
Para ello, los diseñadores y modelistas dieron mayor volumen a los labios, colocaron pequeñas pestañas y mediante aerografía resaltaron "las arruguitas de la cara".

Un cardenal no descarta formar un equipo de fútbol del Vaticano

Enoc

2006-12-15T16:29:00.000+01:00

Y es posible que tengas que interrumpirme cada cinco minutos?

Y es posible que pueda comprometerme a actualizar el blog cada día?

Y es posible que pueda mantenerme a flote más de dos dias seguidos?

Y es posible que llegue a tiempo a mi cita con la loca de las plumas y la morenassa para ir al supermercado más cutre de la historia?

Per chi scrivo?

2006-12-15T16:13:00.000+01:00

Questo invento del blog mi confonde. Perche non e un diario personale. E un giornale per tutti quelli che ti vogliono leggere. Ma vabbeh, e vero che non c'e concorrenza per l'"audienza" (o si?) (infatti, uno sempre guarda i commenti che ci sono dal suo blog e li paragona con quelli degli altri, vero?) (o sono io?) (Giovanni Rana?) (che cazzo sto scrivendo?) (ma che ne so, e chi se ne frega) (tanto, quello che voglio fare e scrivere quattro cazzate in italiano, una delle lingue piu belle che esistono, e che sto dimenticando).
Allora, come dicevo prima, l'idea del blog mi confonde, perche siccome io non ho un diario personale, tutto quello che mi accade e di cui ho voglia di parlare, lo vorrei scrivere qui. Ma non so se vi capita, che a volte sono 'intimidata' dall'idea che i miei conosciuti possano leggere le mie cose intime... Che stronzata!! Ho preso una decisione: imparero l'esperanto.

Ya está aquí, ya llegó

2006-12-14T16:23:00.000+01:00

La que faltaba pa'l cuadro:

http://kezhekone.blogspot.com/

Rien a dire...

2006-12-14T16:16:00.000+01:00

Y mejor así, porque miedo me doy.

Quan és més fàcil viure per escrit que oralment

2006-12-04T11:59:00.000+01:00

Dos persones, almenys, diferents fan la meua vida. Això no vol dir que hi haja dos persones que em copien, sinó que de vegades reconec diferents (oposats) pensaments, opinions; actituds, maneres d’expressar-me, etc. que em fan mirar de reüll i sospitar. O, més ajustadament, m’inquieten. És una mostra més del típic descontrol d’un/a mateix/a, una cosa natural que només preocupa als hipersensibles, entre els quals m’incloc.

Les dos persones principals dins de mi són una que actua al ritme que parla i una altra que ho fa al ritme que escriu. I desgraciadament no puc triar i dir que prefereixo ser jo quan tinc temps de fer un esborrany de les meues accions, paraules, etc. Perquè no du a cap lloc, la idea de vida canvia totalment, en la vida no és normal que se’t donen oportunitats, és la jungla i sempre ho serà, i així ha de ser.

El que és cert és que, tot i que la vida em faça anar a un ritme que no m’agrada, massa ràpid, sempre trobo un racó per pegar-li voltes com a una sopa als meus pensaments.

El tren passa, s'atura, pero no espera a ningú. Espabil!